DE MARES I FILLES I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Com la Carla Simón d'"Estiu 1993", la també debutant Pilar Palomero ens fa viatjar cap als primers anys noranta a "Las niñas" (2020), premiada als Goya i amb moltes opcions de guanyar els propers premis Gaudí. 

En aquest cas, les nenes no són tan nenes i viuen amb certa incomoditat el pas a l'adolescència. La deseducació sexual que reben en un col·legi de monges de Saragossa no hi ajuda gaire. Però encara ho té pitjor la mare -i això no ajuda en la relació amb la filla-, deseducada en un poble de mala mort on no perdonen les relliscades.

Si el més destacable de "Las niñas" és la interpretació de les actrius més joves, "Ane" (llargmetratge del 2020 en què David P. Sañudo desenvolupa el seu curt del mateix títol) reposa sobre la intensa interpretació de la justament premiada Patricia López Arnaiz, que fa de mare. 

Som a Euskadi, l'any 2009. La kale borroka, ara centrada en objectius mediambientals, però amb els mètodes violents de sempre, atreu a les seves files a l'Ane del títol, la qual cosa complicarà enormement la vida de la seva mare, una esforçada treballadora que vigila les obres de l'AVE i que també viu sense el marit. Com en el cas de la mare de "Las niñas" (Natalia de Molina), potser no sap com tractar la filla però les circumstàncies no són pas les més favorables. 

Curiós observar com el cinema espanyol recent se sol centrar en les relacions familiars complicades ("La hija de un ladrón", "Viaje al cuarto de una madre", la mateixa "La boda de Rosa"; o, més tangencialment, "Adú", "O que arde", "El viatge de la Marta").

No sé si caldria incloure en aquesta categoria "Baby" (2020), la darrera bretolada de Juanma Bajo Ulloa, en què una mare drogoaddicta ven el seu nadó a una colla de friquis que viuen en una casa al bosc i després intentarà recuperar-lo en una peripècia a mig camí entre Hansel i Gretel i "La matanza de Texas". El film, que juga amb l'atractiu d'una fotografia brillant, resulta bastant hipnòtic en les escenes inicials, que viatgen de la bellesa del paisatge basc o l'atractiu estrany de les seves ciutats als racons ocults en què regnen les aranyes i els insectes (sembla David Lynch) o l'interior ple de brutícia i vòmits del pis on malviu la protagonista; no està gaire més neta la casa al bosc i allà s'encalla l'acció, i l'intent de Bajo Ulloa de confeccionar un slasher sense paraules (reconec que és un detall curiós) amb aires de conte de fades acaba resultant una mica pedant i insatisfactori. Com tot el seu cinema, vaja!