"El juego de la oca", que Manuel Summers va dirigir el 1966, abans de "Juguetes rotos", volia ser tan moderna que resultava una mica estranya. Però si exceptuem uns gags visuals no sempre afortunats entre l'obvietat i el surrealisme, resta la senzilla història d'amor entre una soltera i un jove casat i afillat (tot un problema), que funciona raonablement bé. Summers regala molts primers plans a una parella protagonista sens dubte atractiva: la guapa Sonia Bruno, actriu molt popular als anys seixanta que va abandonar el cinema després de casar-se amb el futbolista Pirri, i el no menys afavorit José Antonio Amor, tot i que aquest no era tan bon intèrpret i aborda el paper difícil del marit infidel, ple de dubtes, posant cara de babau i els ulls en blanc en cada escena; va tenir una carrera cinematogràfica més aviat curta, en una època en què, per triomfar en el cinema espanyol, calia ser lleig.
La parella protagonista:
I l'esposa enganyada (tots actuen amb els ulls, ell amb tendència a posar-los en blanc):
4 comentaris:
Independentment que no es tracti de la millor pel·lícula de Summers, he d'agrair-li a "El juego de la oca" l'haver descobert la cançó "Arrieros somos", que sona tot acompanyant els títols de crèdit inicials.
Una abraçada,
Juan
"...y en el camino nos encontraremos".
Una abraçada.
Mas floja para mí que "Del rosa al amarillo", esta historia de un amor imposible la tengo muy lejana, con una Sonia Bruno con un peinado a lo Audrey Hepburn y un tono de drama romántico sin moralinas. Recuerdo que la imaginación de la protagonista lleva implícito un deseo sexual, atrevido para la época.
Un abrazo.
Sí, el director pone mucho énfasis en las obsesiones sexuales de sus personajes, en escenas un tanto surrealistas que reflejan, no sé si involuntariamente, la represión de la época.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada