"Ad Astra", dirigida per James Gray i protagonitzada pel seu amic Brad Pitt (molt treballador darrerament), amb la contribució de Donald Sutherland i Tommy Lee Jones, que ja havien fet d'astronautes veterans a "Space Cowboys" (Clint Eastwood, 2000), aparenta ser una barreja de "2001" (viatge a la Lluna en un vol comercial, seguit d'un viatge als confins de l'univers conegut a la recerca d'un enigma) i "Apocalypse Now" (versiona lliurement "El Cor de les Tenebres"). Però Gray és més fidel a si mateix d'allò que pot semblar a primera vista i el seu darrer treball forma un díptic amb la precedent "Z, la ciudad perdida" (2016): llavors era un viatge a territoris inexplorats de l'Amazònia, ara és un altre viatge, tan temerari com aquell, al llindar del sistema solar. No són dues pel·lícules gaire diferents, tot i que "Ad Astra" es permet algunes llicències de cara a la taquilla; i les relacions més o menys complicades entre pares i fills ja havien estat abordades en la mateixa "Z, la ciudad perdida" i altres títols del director ("La noche es nuestra" -2007-).
2 comentaris:
Vaja! Sembla que ens hem posat d'acord per comentar la mateixa peli... (i qui no, si és la més taquillera del moment?) Sigui com sigui, per molt profunda que pugui semblar en determinats moments, me n'adono que la majoria de crítiques a propòsit d'Ad Astra arriben a conclusions similars. Vol això dir que estem davant d'una cinta previsible? O, fins i tot, sobrevalorada???
Salutacions,
Juan
No em va desagradar però tampoc entusiasmar. El temps té la resposta.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada