"París, bajos fondos" (1952) és un dels millors films de Jacques Becker, un realitzador essencial del cinema francès anterior a la Nouvelle Vague. Ambientat al París de la Belle Époque (amb una escena inicial que recorda tant el cinema de Jean Renoir com algun quadre de son pare, posem per cas "Bal au moulin de la Galette"), es tracta d'una mostra tardana del realisme poètic i presenta la tràgica història d'amor entre un fuster molt bona persona tot i un passat una mica tèrbol (Serge Reggiani) i la prostituta Maria (bellíssima Simone Signoret).
La noia, relacionada amb una colla de pinxos, vindria a ser una variant de les femmes fatales del cinema negre nord-americà; però, a diferència d'aquestes, el seu amor pel protagonista és pur i sincer. Certament, el problema dels protagonistes són les males companyies però, paradoxalment, seran l'amor i l'amistat els detonants del fatal desenllaç. Una freda inexorabilitat acompanyarà les diverses escenes en què hi ha violència i morts, mentre que un to idíl·lic presideix els escassos moments de felicitat de la parella, tal vegada un somni que comença, de fet, amb el protagonista dormint damunt l'herba vora un riu; ella arriba en una barca i el desperta i el rostre de Casque d'or omple la pantalla de llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada