15:17 TREN A PARÍS

D'ençà que vaig començar amb el bloc, he anat comentant, amb relativa puntualitat, les estrenes de Clint Eastwood director. Crec que ja ha arribat el moment de fer un monogràfic com déu mana sobre el darrer dels clàssics nord-americans. Però abans, i per seguir un cert ordre, tocaria parlar de "Mula". Però, encara abans, hauria de comentar el seu penúltim treball com a realitzador, la menyspreada "15:17 Tren a París" (2018).

És una pel·lícula quasi tan dolenta com anunciava la crítica, però fins a cert punt curiosa.

Tanca -en certa manera, ja que "Mula" també s'inspira en una història real- un període de gairebé una dècada en què Eastwood s'ha dedicat a narrar la vida i miracles d'herois americans. Després d'"El fancotirador" (2014) i "Sully" (2016), els arriba el torn als tres simpàtics californians (dos d'ells, soldats professionals) que, en el decurs d'un viatge per Europa, arriscant les seves vides, van deixar fora de combat un jihadista que, armat fins a les dents, volia tirotejar els viatgers d'un tren que anava d'Amsterdam a París, ciutat on no tenien clar els tres amics si volien fer-hi parada i on van acabar rebent la Legió d'Honor de mans del president francès. Una història certament memorable i exemplar però que potser no donava per a un llargmetratge. Una mica patèticament, els guionistes s'esforcen per dotar d'entitat la peripècia dels protagonistes, sobretot d'un d'ells, un xicot maldestre però voluntariós que cercava una oportunitat com la que li va acabar servint en safata el destí. La seva infantesa, mostrada a través d'actors, i els fets que els farien famosos interpretats per ells mateixos, decisió arriscada però conseqüent amb el caràcter testimonial de la proposta.

La falta de carisma dels intèrprets (actors i no actors, tant se val) està en consonància amb el nul interès de les seves vides al marge dels breus instants de glòria al tren Thalys. No semblen especialment intel·ligents, la qual cosa no va en detriment de la sensació de pseudodocumental de tot el film, per sort no gaire llarg. I el resum del seu viatge per Europa reflecteix adequadament la concepció que els americans tenen del nostre continent: un parc temàtic ple de noies maques i molta cervesa; un decorat ideal perquè els herois de l'altra banda de l'Atlàntic demostrin el seu valor i sentit de la justícia. En una de les escenes, a Berlín, un guia explica als nostres amics que Hitler no va morir al Niu de l'Àliga assetjat per les tropes dels Estats Units sinó al búnquer sota els seus peus i gràcies als russos; un detall que podria implicar certa voluntat de ser equànime però invalidat per la ganyota de fàstic amb què el guia acompanya les seves paraules. Europeus: sou una colla de desagraïts!