Parlar de Bergman i els primers plans ens porta a fer-ho d'un dels seus mestres, el danès Carl Theodor Dreyer.
Com vam dir quan vam comentar la darrera llista de Sight and Sound, "La pasión de Juana de Arco" (1928), crònica del procés que la va conduir a la foguera (el guió s'inspira directament en les actes del -diguem-ne- judici), és una simfonia de primers plans: del rostre de la protagonista (memorable creació de Maria Falconetti en la seva gairebé única i darrera intervenció al cinema), expressió del patiment, la puresa i la innocència, i dels rostres adusts, lletjos i severs dels jutges que proven una vegada i una altra de tergiversar el testimoni de la Joana. En aquesta successió de primers i primeríssims plans sobre uns decorats quasi invisibles, Dreyer efectua un treball de muntatge impecable i insòlit en l'època en què el film va ser realitzat; els intertítols són breus perquè les mirades ja ho diuen tot; els angles de càmera cerquen augmentar aquesta expressivitat i els contrapicats que emfatitzen el poder dels bisbes s'avancen quasi quaranta anys a les aportacions de Kubrick.
Però el director no es mostra hàbil únicament en aquest joc de rostres i mirades. El film comença amb una panoràmica llarga i elaborada sobre la sala en què tindrà lloc el procés i inclou en altres moments i, particularment, en l'esclat de violència del final, posicions i moviments de càmera que anuncien l'avantguardisme del seu treball següent: "Vampyr, la bruja vampiro" (1932). Tot plegat en oberta oposició als plans generals llargs i estàtics que predominaran en la seva obra sonora, escassa però contundent.
4 comentaris:
I tot el que dius dels rostres dels personatges adquireix encara més rellevància si tenim en compte que els actors no van fer servir cap tipus de maquillatge.
Cert, i això anava contra el costum de l'època. També, segons sembla, Dreyer, qui havia pensat per al paper de Joana en la nord-americana Lillian Gish, es va decidir per l'actriu de teatre Maria Falconetti precisament perquè va considerar que el seu cutis una mica aspre resultava més adequat al personatge d'una camperola del segle XV que havia participat en unes quantes batalles.
Salutacions.
Dreyer era un amant dels primers plans. Vaig veure aquesta pel.lícula al cinema ARS en sessió doble, l´altre film era l ´impressionant "Vampyr" ón em sembla que va fer servir el mateix director de fotografia, Rudolph Maté, que va possar una gasa a la càmera afegint un ambient nebulós molt adequat.
Salut!
Borgo.
Efectivament, Rudolph Maté n'era l'operador; anys més tard, va tenir una carrera notable a Hollywood, amb diverses nominacions als Òscar.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada