divendres, 18 de maig de 2018

LOS OLVIDADOS # 5: ALAN PARKER

Si el cinema de Walter Hill beu de la tradició clàssica nord-americana, amb influències que van de Peckinpah a Kurosawa, passant per Bresson i Melville, el britànic Alan Parker prové del món publicitari, com els seus compatriotes Adrian Lyne i els germans Scott, i exporta a Hollywood aquest estil nou, tot i que, finalment, esdevé força eclèctic. Conrea, com el seu col·lega nord-americà, un cinema de vocació comercial, tot i que, de vegades, explora terrenys més arriscats; però Hill va fer sobretot thrillers, amb marcada influència del western i en una línia hereva de la sèrie B de tota la vida, mentre que el cinema de Parker és molt més divers genèricament -va reincidir en el musical però sense repetir fórmules-; i més pretensiós.


Després de "Bugsy Malone, nieto de Al Capone", Alan Parker obté un gran èxit amb "El expreso de medianoche" (1978), drama brutal i efectista (amb llibret d'Oliver Stone) sobre el cas real d'un nord-americà (Brad Davis en el paper de la seva vida) detingut a Istanbul amb uns paquets d'haixix i tancat en una presó turca en condicions atroces.


El 1980 torna amb un títol més amable, una mena de documental de ficció en forma de musical sobre els estudiants de la High School of Performing Arts, de la ciutat de Nova York. "Fama" obté igualment un gran èxit, que propiciarà una sèrie de televisió nauseabunda. La versió cinematogràfica és quasi tan falsa i superficial com la televisiva però salva els mobles gràcies a un bon treball de muntatge (un aspecte en què el director sempre es mostrarà molt hàbil) i números de ball icònics, com l'escena als carrers de Nova York en què els estudiants salten sobre els cotxes (un precedent de l'inici de "La La Land"?). Sense poder obviar la fotografia de Michael Seresin, col·laborador habitual de Parker i responsable en gran mesura de l'èxit de les seves propostes.

Parker es posa seriós a "Después del amor" (1982), un film intimista sobre una ruptura matrimonial protagonitzat per Albert Finney i Diane Keaton, actors experts en crisis de parella després de títols com "Dos en la carretera" o "Annie Hall". Novament, la fotografia de Seresin i l'acadèmica posada en escena són els únics aspectes que permeten distingir el treball de Parker d'un telefilm d'Antena-3.


El mateix any, el director assumeix l'encàrrec de posar en imatges l'obra magna dels Pink Floyd, The Wall. El film no és altra cosa que una successió de vídeo-clips, gènere molt proper a l'univers d'un director format en la publicitat. Malgrat les limitacions, potser inevitables, de "Pink Floyd: The Wall", es tracta sens dubte d'un títol de culte les imatges del qual han quedat indissolublement lligades a la música del grup britànic.


Les seqüeles de Vietnam centren "Birdy" (1984), drama obsessiu protagonitzat per Matthew Modine i Nicolas Cage. Una realització impactant i el gran treball dels joves protagonistes van impressionar la crítica, que va premiar el film a Cannes. Però és com la majoria de films d'Alan Parker: la forma dissimula l'absència de contingut. I de metàfores amb ocells pel mig ja n'hi havia algunes: "El hombre de Alcatraz" (John Frankenheimer, 1962) i "El volar es para los pájaros" (Robert Altman, 1970), sense oblidar l'obra mestra d'Alfred Hitchcock.


"Arde Mississippi" (1988) és, probablement, el treball més equilibrat del director, un gran títol que no es perd en floritures estilístiques i que aborda un tema d'impacte (l'any 1964, dos agents del FBI investiguen la mort d'uns activistes en un poble del Sud dels Estats Units on el Ku Klux Klan imposa la seva llei) sense que el relat històric i la denúncia s'imposin sobre els personatges i la trama. Impecables l'ambientació i tot el repartiment, encapçalat per Willem Dafoe i Gene Hackman, investigadors de mètodes diversos, i Frances McDormand, qui fa de la soferta esposa de l'agutzil (Brad Dourif) i qui amb el temps esdevindrà experta en el paper de dona de l'Amèrica profunda.


Amb menys fortuna, Parker reincideix en el film històric de denúncia a "Bienvenido al paraíso" (1990), sobre els camps de concentració en què van ser reclosos durant la Segona Guerra Mundial ciutadans nord-americans d'origen japonès.


El fracàs d'aquest títol propicia que Parker torni a Europa i signi un títol modest però sensible i modèlic sobre una colla de joves irlandesos sense ofici ni benefici entestats a formar un grup musical especialitzat en música soul. "The Commitments" (1991) és un altre dels títols de culte del director, insòlita barreja de musical, comèdia coral i retrat proletari a l'estil de Ken Loach però en simpàtic.


Curiós també el següent treball de Parker, "El balneario de Battle Creek" (1984), comèdia coral satírica i excèntrica al voltant del balneari naturista que va muntar el senyor Kellog (Anthony Hopkins amb dents de conill), inventor dels famosos cereals, freqüentat als inicis del segle XX per una classe alta nord-americana disposada a patir tota mena de càstigs físics i reprimendes morals en nom de la moda del moment.


Parker torna al musical amb l'adaptació de l'òpera-rock "Evita" (1996), amb protagonisme de Madonna i Antonio Banderas. Una aposta clarament comercial que no acaba de funcionar, a la qual seguiran, en la filmografia del director, la molt fosca "Las cenizas de Angela" (1999), adaptació de la novel·la de Frank McCourt al voltant d'una família d'irlandesos molt desgraciada -el marit, a més, és alcohòlic- que tornen al seu país d'origen des d'Amèrica per continuar igual de pobres i malaventurats, i la molt fluixa "La vida de David Gale" (2003), protagonitzada per Kevin Spacey, sobre un activista condemnat a mort; allò que semblava en principi un nou títol de denúncia al voltant de la pena capital, acaba convertit en un thriller inversemblant que no va ajudar a salvar la carrera del director, qui roman en silenci des de llavors.


Una carrera irregular però curiosa, la d'aquest senyor. I hem deixat per al final el seu títol de culte dels vuitanta: "El corazón del ángel" (1987), que precedeix a "Arde Mississippi" en la seva filmografia i transcorre igualment al Sud dels Estats Units, als anys cinquanta, un univers xafogós i misteriós al qual es trasllada el detectiu Harry Angel (Mickey Rourke, tota l'estona brut i mal afaitat, però encara atractiu) per investigar una desaparició i un seguit de crims que semblen estar relacionats amb el vudú, una feina que li portarà força mal de caps; però és que cal vigilar si el teu client es diu Louis Cypher i es deixa créixer les ungles per separar més fàcilment la closca d'un ou dur. No puc donar més detalls d'un títol incompatible amb els espòilers però l'escena de l'ou dur protagonitzada per Robert De Niro és només un dels grans moments d'un film inquietant i fascinant, entre el thriller i el terror més absolut, que banya les seves seqüències en suor, sang i sexe i que va ser el debut cinematogràfic de Lisa Bonet, jove estrella televisiva que sortia a la sèrie familiar El Show de Bill Cosby i aquí protagonitzava una escena molt tòrrida amb Rourke, la qual cosa no li va portar sort en la seva carrera posterior, una mena de maledicció que també va afectar Elisabeth Perkins (de la sèrie juvenil "Salvados por la campana" a "Showgirls" i d'aquí al no-res) o, més dramàticament, a l'espanyola Sonia Martínez, presentadora de programes infantils a Televisión Española fins que va fer el salt al cinema, on va protagonitzar "Perras Callejeras", entre altres títols en què mostrava una imatge molt allunyada del virginal perfil televisiu i fins que unes fotografies amb els pits a la fresca, presumptament robades i publicades a Interviu, van propiciar el seu acomiadament de la televisió, una greu depressió complicada amb l'addicció a l'heroïna i una mort a causa de la sida amb només trenta anys.

5 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

La vi en cine el año de su estreno y todavía no se han disipado las volutas de su viscosa atmósfera, esa pegajosa sensación que te dejan las pesadillas cuando te despiertas. Imponía ese Lucifer de largas uñas al que daba oxígeno De Niro y me enamoré de Lisa Bonet, aunque su imagen sea hoy un eco lejano, apenas audible en el Olimpo de las musas.

Un abrazo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Arde Mississippi es un film repleto de grandes secundarios que cuenta con una sublime ambientación. Su denuncia llega nítida y aún hoy restalla en algún cine la hostia que Hackman le pega a Dafoe.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Cierto, "El corazón del ángel" tiene la atmósfera de una pesadilla; y la denuncia de "Arde Mississippi" resulta todavía vigente.

Un abrazo.

Cinefilia ha dit...

Per raons extracinematogràfiques, jo em quedo amb "The Wall" i "Birdy": la primera, molt més que un vídeo-clip, aconsegueix traduir en imatges la música de la que, per mi, és la millor banda de rock de la història; la segona, amb una notable banda sonora de Peter Gabriel.

Abraçades cinèfiles (i melòmanes),
Juan

ricard ha dit...

Resulta que Pink Floyd també és el meu grup de rock favorit. I Comfortably Numb una de les millors cançons.

Una abraçada.