dissabte, 31 de març del 2018

CON LA MUERTE EN LOS TALONES


La darrera llista de "Sight and Sound" elevava definitivament als altars "Vértigo"; i si se la considera la millor pel·lícula de la història, voldrà dir que és també la millor d'entre les dirigides pel gran Alfred Hitchcock.

Sigui com sigui, va ser un fracàs en el moment de la seva estrena (com tantes obres cabdals del setè art). Hitchcock no hi estava acostumat i va voler rescabalar-se dissenyant un artefacte que reunís tots els ingredients que podien enganxar el gran públic: humor, acció, suspens, un interludi romàntic, un final apoteòsic; i un protagonista que mai no li havia fallat, el carismàtic Cary Grant.

"Con la muerte en los talones" (1959) és, doncs, un producte descaradament comercial. Però això no impedeix que sigui una obra mestra, un exercici cinematogràfic d'una puresa gairebé abstracta que reuneix moltes de les constants i obsessions del director.

- Grant està impecable en el paper de l'atribolat protagonista, variació del fals culpable que apareix en moltes de les pel·lícules d'en Hitchcock; aquí, és Roger O. Thornhill, un executiu a qui una xarxa criminal vol assassinar perquè l'han confós amb l'agent del govern anomenat George Kaplan, un individu que és només un esquer i ni tan sols existeix. Per això, haurà de fugir tota l'estona.

- Thornhill és un solter bon vivant enganxat a les faldilles d'una mare possessiva, tot i que més simpàtica que la mare de Rod Taylor a "Los pájaros". És prou sabut que l'actriu que fa de mare (Jessie Royce Landis) era en la vida real només vuit anys més gran que l'actor, qui ja en devia tenir cinquanta-cinc tot i que uneix a la seva elegància habitual un cert aire juvenil. La dona protagonitza dos dels moments d'humor més brillants del film: quan registren a l'hotel l'habitació del senyor Kaplan, la mare no sembla gaire angoixada fins que Grant comenta, després d'examinar una pinta, que Kaplan té caspa ("llavors, hem de marxar de seguida"); després, a l'ascensor, pregunta amb veu càndida als perseguidors de Thornhill si de veritat volen matar el seu fill, provocant les rialles de tothom.

- Grant s'embolica amb una rossa que coneix en un tren durant la seva fugida (Eva Marie Saint). Com l'Ingrid Bergman d'"Encadenados", és una infiltrada que s'entén amb el cap de l'organització criminal, un James Mason tan educat i refinat com ho era Claude Rains en aquell film també protagonitzat per Cary Grant. La relació entre l'espia i el fals culpable resulta intensament eròtica, des de la conversa al restaurant del tren fins als petons al compartiment; però res comparable al final en què l'entrada del tren en un túnel simbolitza el coit.

"Con la muerte en los talones" conté diversos moments d'acció i suspens tots memorables: el descens per la carretera de la costa amb Thornhill intentant dominar el seu cotxe, perseguit pels dolents que l'han obligat a beure's una ampolla de whisky (escena replicada a "La trama"); l'escena de la subhasta; la vertiginosa persecució final sobre les cares dels presidents esculpides al Mont Rushmore (idea que aplaudiria amb entusiasme Álex de la Iglesia). I, sobretot, l'atac amb una avioneta fumigadora en una llarguíssima escena sense diàleg que és cinema pur, a desgrat de la manca de versemblança de la situació. Però, com algú va dir, no deixem que la veritat espatlli una bona història; si vas a mirar, que Grant i Eva Marie Saint coincideixin al mateix tren quan ell n'agafa un a l'atzar a l'estació central de Chicago no resisteix cap mena d'anàlisi lògica. Però també "Ciudadano Kane" parteix d'un supòsit inversemblant (la investigació sobre les darreres paraules d'un moribund que ningú no ha pogut sentir) i ningú no li discuteix la seva categoria de cimera del setè art.

Brillant des dels crèdits:

5 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Amb "North by Northwest" Hitchcock aconsegueix la quadratura del cercle: una pel·lícula-persecució a base de macguffins d'allò més comercial, però, al mateix temps, amb diferents nivells de lectura i una forta càrrega simbòlica. La fórmula magistral, vaja: capaç d'agradar al públic de masses i als exquisits crítics de la Nouvelle vague.

Abraçades cinèfiles,
Juan

ricard ha dit...

De tota manera, van ser justament els crítics francesos els qui van reconèixer el mèrit de directors i pel·lícules que aspiraven abans de res a captivar el públic, i en què l'empremta autoral no se situava al davant de tot per fer-se notar sinó en darrer terme, moltes vegades de manera inconscient. Els crítics nord-americans sempre havien menyspreat Hitchcock precisament per ser molt comercial.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Amigo Ricard, he estado de merecidas vacaciones por ahí por tu tierra visitando a mis hermanas y así darme el placer de desconectar un poco de todo.
Hablamos de una de las películas más entretenidas y sofisticadas del Maestro y también de las más aparatosas e increíbles. Cine de evasión de lujo con admirables interpretaciones y una excelente puesta en escena.

Un abrazo.

Pons ha dit...

Jo dec ser com el públic de l'època perquè no em va agradar quan la vaig veure, suposo que si el protagonista et cau malament la peli te un handicap complicat de superar. Però es només aquesta, es que pràcticament totes les pelis de Hitchcock que he vist no en salvo casi cap, suposo que no fa per mi aquest director.

ricard ha dit...

Pedro: Cine de lujo, sin duda.

Y avísame cuando vuelvas por estos pagos.

Pons: La que va ser un fracàs va ser "Vértigo", no pas aquesta que va ser un gran èxit. No sé què més dir-te perquè no sé quines pel·lícules has vist de Hitchcock però té unes quantes obres mestres; potser l'has tastat poc, com la tònica.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.