dissabte, 9 de setembre de 2017

VERÓNICA


Des de "[REC]3: Génesis" (2012), Paco Plaza només havia dirigit un curtmetratge i un episodi d'"El ministerio del tiempo". Amb "Verónica" (2017) demostra que el silenci no està relacionat amb la pèrdua del talent que va demostrar amb la nissaga de la Niña Medeiros i companyia, ans al contrari. Recorre a un tema en certa manera similar (una adolescent perseguida per un esperit maligne després d'una sessió amb la ouija), en aquest cas basat en fets reals i documentats en un informe policial, i reincideix en la recepta dels films precedents: una ambientació quotidiana, molt sentit de l'humor i la utilització molt hàbil de hits musicals que aquí, a més, ajuden a situar-nos als anys noranta en què transcorren els fets: les cançons dels ínclits "Héroes del silencio" o la cançoneta que il·lustra un anunci igualment mític de Centella i funciona com un mantra que hauria de protegir dels monstres els quatre germans protagonistes.

La posada en escena és eficaç i elegant, des de la seqüència de l'eclipsi, gairebé genial, fins als plans d'un edifici de Vallecas que llueix tan imponent i sinistre com el Dakota de "La semilla del diablo", o les terrorífiques aparicions dels fantasmes i esperits que assetgen els nens, els quals actuen sempre amb una naturalitat sorprenent i ajuden a fer del darrer film de Paco Plaza un dels millors i més divertits títols d'horror que hem pogut veure recentment.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Con la pericia sobradamente demostrada para el cine de género, Plaza compone una magnífica pieza sobre los terrores más tangibles y cotidianos orquestando una exquisita ambientación. Y da igual que seas escéptico en lo concerniente a fenómenos paranormales porque la historia te la crees debido al tono hiperrealista, tan físico y cercano.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Cierto, absolutamente creíble; incluso pese al personaje bastante gótico de la monja ciega.

Un abrazo.