"Frantz" (2016) és la penúltima pel·lícula estrenada entre nosaltres del prolífic François Ozon i és un film anti-bel·licista que, a diferència de la majoria de títols d'aquest gènere, no mostra la guerra, tret d'un breu però revelador flash-back. Així, doncs, comença quan la Primera Guerra Mundial ja s'ha acabat però les ferides continuen encara obertes. "Frantz" no és un film bèl·lic sinó romàntic, i planteja un debat sempre obert -potser ara més que mai- sobre la necessitat de bastir ponts i la relativitat del sentiment patriòtic. En aquest sentit, una escena en un bar amb tots els presents cantant "La Marsellesa" funciona com el revers d'una escena similar a la mítica "Casablanca". I és que en aquest film bell i punyent pot passar de tot: la mentida pot ser perdonada, l'enemic pot ser estimat, un quadre titulat "El suïcida" pot donar ganes de viure.
2 comentaris:
Doncs mira que a mi no em va acabar de fer el pes... Aviam: no és que sigui dolenta, però entre que Pierre Niney és un actor que no m'ha convençut mai i que el registre que més m'agrada d'Ozon és el de "Ocho mujeres" o "Potiche", no li vaig trobar el què a "Frantz". Potser si la tornés a veure la valoraria més, tot i que considero que en aquest estil en blanc i negre i pre- o post- bèl·lic "La cinta blanca" de Haneke és molt superior.
Fins la propera!
Juan
També em sembla molt superior "La cinta blanca" (la vaig triar millor pel·lícula de la passada dècada). "Frantz" és més tova i més elemental en la forma i en el fons, però penso que funciona com a film romàntic i és original en molts aspectes.
He de confessar que desconec la filmografia d'Ozon anterior a "Potiche" (no aconsegueixo recordar si he vist "Ocho mujeres") i que li puc perdonar tot després de la genial -al meu parer- "En la casa".
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada