dimarts, 8 d’agost del 2017

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!


1941 va ser l'any de "Ciudadano Kane", però la pel·lícula que va arrasar als Òscar fou "¡Qué verde era mi valle!", de John Ford. Pot semblar injust però cal tenir present que, d'una banda, Welles, segons confessió pròpia, va aprendre a fer cinema veient una vegada i una altra "La diligencia"; i el film de Ford sobre una família de miners gal·lesos als primers anys de la Revolució Industrial és tota una lliçó de cinema.

El guió, basat en una novel·la de Richard Llewellyn, parla dels conflictes entre obrers i patrons, de l'honestedat però també de la hipocresia, del valor dels homes senzills i el vertígen d'una era de canvis, recordada pel protagonista amb nostàlgia però també amb lucidesa. Un món contradictori que John Ford mostra amb una perícia narrativa aclaparadora. No hi ha un pla que sobri en aquesta història plena de meandres narratius i alhora concisa i intensa, en què els nombrosos moments dramàtics, fins i tot melodramàtics, s'equilibren gràcies al sentit de l'humor i del detall característics del director nord-americà (atenció a les empentes del pare de família al seu fill gran, noble però una mica tímid; o la reunió entre el director de la mina i el senyor Morgan, descalç i amb les sabates a la mà intentant mantenir la dignitat).

Fins i tot es permet donar protagonisme a un pastor protestant (esplèndid Walter Pidgeon, a qui cal sentir en versió original) i a... un nen (Roddy McDowall): les seqüències en què, des del llit, amb les cames immobilitzades després d'haver caigut a un estany gelat, espera l'arribada de la primavera mentre llegeix clàssics de la literatura juvenil resulten emotives i memorables.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Mol bona el·lecció! Sabies que avui dimecres i aquest divendres la faran a la Filmoteca? Per molt que passin els anys, Ford continua essent una aposta segura.

Salutacions i bon estiu!

Juan

ricard ha dit...

La vaig veure fa poc per primera vegada, en pantalla gran i versió original. És immensa!

Igualment, que tinguis un bon estiu!

David ha dit...

Peliculón.
Ahora es una película totalmente fordiana, pero supongo que de haberla hecho Wyler (al principio el proyecto era suyo y por lo visto preparó bastantes cosas) hubiera sido otro clásico...distinta, pero también muy buena.
Un saludito.

ricard ha dit...

Sin duda, Wyler hubiera hecho una gran película con el mismo material. Y, sin embargo, es difícil imaginarla ahora sin esos personajes y situaciones tan característicamente fordianos.

Un saludo y gracias por pasarte. Te echábamos (te echamos) de menos.