dilluns, 14 d’agost de 2017

LLÉVAME A LA LUNA (A la recerca de la comèdia perduda, 2ª part)


Després de la decepció americana descrita en el meu post precedent, recorro a la comèdia francesa. Les pel·lícules d'aquesta nacionalitat confeccionades a partir de la vis còmica d'un individu peculiar no acostumen a ser memorables però les que protagonitza Dany Boon, omnipresent arran de l'èxit de "Bienvenidos al Norte" (2008), solen ser divertides. Almenys ho era la que protagonitzava a les ordres de Julie Delpy, "Lolo, el hijo de mi novia" (2015), escassament subtil però més simpática que la molt avorrida "Dos días en Nueva York" (2011), de la mateixa directora-actriu.

"Llévame a la luna" (Pascal Chaumeil, 2012) l'emparella amb la guapíssima Diane Kruger. L'argument és rebuscat però finalment previsible: la protagonista pretén casar-se amb l'home perfecte però tem la maledicció que afecta la seva família i que fa que només funcionin els segons matrimonis. Llavors decideix, per enganyar el destí, casar-se abans amb el primer imbècil que trobi i divorciar-se en un temps rècord per poder abordar amb garanties el matrimoni diguem-ne seriós. El personatge interpretat per Dany Boon serà la víctima.

El film de Chaumeil funciona a estones: un únic gag divertit (l'escena a la consulta de la dentista) i un excés d'exotisme amb exteriors a Kenya i Moscou. Però el vessant romàntic d'una història d'amor impossible triomfa gràcies al carisma dels actors i a la facilitat amb què podem identificar-nos amb els seus problemes (la recepta oblidada per Bogdanovich a la fallida "Lío en Broadway").

Les pel·lícules de Dany Boon són fàcils però efectives. El còmic prendria el relleu d'altres francesos lletjos i maldestres com ho van ser en el seu dia Louis de Funès o Pierre Richard. L'èxit més gran del segon va ser "El gran rubio con un zapato negro", dirigida el 1972 per Yves Robert i co-escrita per Francis Veber, un especialista del gènere que després passaria també a dirigir amb Richard com a protagonista, almenys en els seus primers treballs, de "Le jouet" (1976) a "Dos fugitivos" (1986).

Francis Veber no ha estat mai un gran director i els seus treballs són força discutibles, fins i tot el seu més gran èxit, "La cena de los idiotas" (1998). Però, curiosament, l'any 2001 va dirigir una pel·lícula titulada "Salir del armario" que ha esdevingut al meu parer una de les poques comèdies salvables en allò que portem de segle. No és cap obra mestra però aconsegueix ser eficaç, divertida i entranyable, tot i que el seu punt de partida argumental la feia propícia a caure en el ridícul i la incorrecció política. Narra la peripècia d'un individu tímid que ha fracassat en el seu matrimoni, ha fracassat com a pare i que és a punt de perdre la feina, que aconseguirà recuperar tot allò que ha perdut i, sobretot, la seva dignitat, fent-se passar per homosexual a l'empresa en què treballa (on, gens casualment, fabriquen preservatius). Per què m'agrada tant aquesta pel·lícula? Doncs perquè està molt ben escrita, perquè conté gags hilarants (la visita dels clients japonesos mentre el protagonista i una companya fan l'amor a la fàbrica de condons), perquè el personatge de Gérard Depardieu -un masclista progressivament confós sobre la seva identitat sexual- és una veritable troballa, perquè Michèle Laroque és tan guapa com natural i perquè -això no hauria de ser una sorpresa- Daniel Auteuil broda el seu paper, un heterosexual que es fa passar per gai i que resulta absolutament convincent en la seva nova identitat sense haver de forçar gens ni mica la seva interpretació, ja sigui en la realitat o en la ficció. I perquè, com tantes comèdies, narra la història d'un perdedor que es venja de manera exemplar i no violenta de totes les persones odioses que cada dia ens trobem a la feina i al carrer.

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Totalment d'acord. Sento debilitat pel cinema francès en general i les dues pelis que comentes em van agradar molt, sobretot "Le placard" (que, per cert, l'he passada molt sovint als meus alumnes).

Si no l'has vista mai, et recomano "Mon meilleur ami" (2006): la coprotagonitzen Dany Boon i Daniel Auteuil, o sigui que potser es tracti de la comèdia perduda que recerques...

Fins aviat!
Juan

ricard ha dit...

Doncs celebro conèixer un altre fan de "Le placard" i prenc bona nota de la teva recomanació.

Fins aviat!