HITCHCOCK/TRUFFAUT

Vaig dir en aquest bloc, ja fa uns quants dies, que un dels millors llibres de cinema que he llegit és "El cine según Hitchcock". Bàsicament, es tracta d'una entrevista que el crític i cineasta francès François Truffaut va fer al director britànic. Una entrevista exhaustiva, preparada minuciosament i duta a terme al llarg de tota una setmana en un despatx a Hollywood, en què se li demanava al mestre que parlés de totes i cadascuna de les seves pel·lícules, amb la intenció, anunciada per Truffaut en una carta prèvia, de demostrar a tothom -i, sobretot, als crítics nord-americans- que Hitchcock era, senzillament, el millor director del món.

Les respostes recollides al llibre són una lliçó de cinema que el fan de lectura inexcusable per a cinèfils. Hitchcock demostra una gran sinceritat, i tot i que no parla obertament dels seus traumes es fa palesa la complexitat simbòlica de la seva posada en escena i la profunditat dels dilemes morals que apareixen enmig de les característiques trames policíaques i de suspens. Tanmateix, es revela un geni dividit entre la seva voluntat d'arribar a l'espectador i el seu afany experimental, prolongació de la seva capacitat inesgotable de crear solucions narratives.

L'entrevista va ser l'any 1962, quan Truffaut ja era un director de prestigi gràcies a "Los 400 golpes" i "Jules et Jim", i Alfred Hitchcock famós i molt ric, sobretot gràcies a l'èxit obtingut amb "Psicosis", però mancat d'un reconeixement crític al seu país d'adopció, els Estats Units. El llibre es va publicar (per primera vegada, després va tenir diverses re-edicions) l'any 1966. Ara se'n compleixen, doncs, cinquanta anys, i això ha propiciat l'estrena del documental "Hitchcock/Truffaut", dirigit -el 2015, en realitat- per Kent Jones. Una pel·lícula que no recull, perquè era una tasca impossible, tota la saviesa que hi ha al llibre, però que n'és una carta de presentació excel·lent i també una producció molt vàlida en si mateixa en la mesura que resumeix de manera impecable l'esperit de la cinematografia hitchcockiana, combinant escenes de les pel·lícules, fragments sonors de la famosa entrevista i comentaris aguts i elogiosos a càrrec de grans cineastes contemporanis (Martin Scorsese, David Fincher, Wes Anderson, Richard Linklater, James Gray, Olivier Assayas, Kiyoshi Kurosawa, Peter Bogdanovich, Arnaud Desplechin o Paul Schrader).

Moltes són les lliçons que aprenem veient aquest excel·lent documental (o llegint el llibre, òbviament). Però en destacaré una que mai no em cansaria de repetir a qualsevol persona que em pregunti què és el cinema:

El cinema no són les interpretacions ni els arguments. Una pel·lícula no s'ha de valorar només pel seu missatge o perquè adapti una gran novel·la. "La ventana indiscreta" no és un documental sobre Greenwich Village (com semblaven entendre els crítics americans, que li restaven valor al film perquè no retratava fidelment el barri, segons denuncia Truffaut al llibre), sinó un film sobre el mateix cinema i l'acte de mirar.

Les pel·lícules són pel·lícules i són històries explicades a través de la imatge (recordem que Hitchcock va aprendre l'ofici durant el període mut). El director estava especialment orgullós de "Psicosis" perquè era una "pura pel·lícula", una història violenta sense personatges rellevants i sense missatge, però, tanmateix, una obra mestra que pot comprendre el públic dels Estats Units i el públic del Japó.

Qui només aprecïi una pel·lícula perquè hi ha una gran història d'amor o perquè és socialment compromesa (els admiradors de Ken Loach) no estima realment el cinema, ni l'entén. I no vull dir amb això que calgui ser un erudit. N'hi ha prou amb emocionar-se. Amb un moment, amb una escena. Això és el que vol dir entendre i estimar el cinema.