Em va sorprendre fa temps l'animadversió del crítics cap a la pel·lícula "Biutiful" (2010), primera que Alejandro González Iñárritu dirigia prescindint del seu guionista habitual Guillermo Arriaga.
En canvi, "Birdman" (2014) va ser rebuda amb bones crítiques i molts premis, inclosos quatre Òscars. I això també em va sorprendre perquè ni "Biutiful" no era tan dolenta ni "Birdman" tan bona, només una història enginyosa però superficial sobre el món del teatre; el pla-seqüència era impactant, sens dubte, però narrativament superflu.
En els dos casos, Iñárritu es mostrava com un hàbil creador d'imatges, no tant l'autor que hom va saludar arran dels primers films, quan Arriaga signava els llibrets. I aquesta impressió és refermada pel seu darrer treball, "El renacido", que torna a sortir com a favorita dels premis Òscar. Visualment, és impecable. Potser li donin a DiCaprio l'estatueta que tant anhela per fer cara de fred tota l'estona, però la veritable protagonista és la naturalesa en estat pur i salvatge, neu i més neu, muntanyes immenses i planes glaçades, arbres enormes, rius i cascades (Canadà i Argentina simulant ser el nord dels Estats Units de començament del segle XIX), ossos i cavalls, llops i bisons, tot fotografiat admirablement per un altre mexicà, l'imprescindible Emmanuel Lubezki (col·laborador dels darrers treballs de Terrence Malick; això ha contribuït sens dubte a la similitud entre el film d'Iñárritu i "El nuevo mundo", una altra epopeia amb exploradors europeus i nadius americans).
Hi ha idees interessants: la fusió entre el protagonista i una naturalesa que és tan aliada com enemiga, convertit en ós, en cavall, en cascada o en allau. Però la història no resulta especialment original. Basada en fets reals, ja la va explicar Richard C. Sarafian a "El hombre de una tierra salvaje" (1971), protagonitzada per Richard Harris i John Huston; es tracta d'una pel·lícula molt més modesta però digna, entretinguda i pròdiga en detalls surrealistes, sobretot el del vaixell que els caçadors de pells traginen per terra ferma. I l'aventura de l'home enfrontat a una naturalesa inhòspita ha originat més grans títols, també a la dècada dels setanta: "Las aventuras de Jeremías Johnson" (Sidney Pollack, 1972); "Dersu Uzala" (Akira Kurosawa, 1975). La versió d'Iñárritu és notable, i resulta prou entretinguda tot i la seva durada, potser excessiva. El director es pot vanagloriar del seu èxit com a artesà excel·lent però ni és Malick ni calen tants moments onírics; si és igual, si li tornaran a donar l'Òscar.
4 comentaris:
A mi no em va agradar Birdman, serà que sóc poc de teatre... Aquesta tot la deixa bé, per tan caldrà veure-la.
Tanto Iñárritu como Cuarón y Del Toro están sembrando fértiles semillas en Hollywood para una cosecha que será recogida por las nuevas y talentosas generaciones de cineastas latinos. Mis hermanos. Y es que siendo una geografía muy marginada en la meca del cine no hay nada que se pueda interponer a la fuerza del arte y del ingenio. Me alegro mucho.
En cuanto a "El renacido", ya sabes mi opinión, sólo constatar que el imponente escenario natural que sirve de marco a la acción no es un personaje más; es el personaje de la función. Tal y como el film está iluminado, el Oscar para Lubezki debería de ser inapelable. Lo demás formará parte, como siempre, de la farsa política. Porque es mucho mejor película "Mad Max: furia en la carretera" e incluso "Carol", que la película que nos ocupa.
Un abrazo.
Ricard,
encara no la he vist,però la veuré.Et dic que vaig eixir un poc desabuda de "Birdman",i ara pel que analitzes,pense que aquesta de "El renacido" em pot agradar més,però igualment,et dic que per a mi Malick son "paraules majors";)
Un abraç
pons007: A mi tampoc no em va agradar "Birdman".
Pedro: Tienes razón: los directores mexicanos están en primera línea en Hollywwod. Y sí, la fotografía de Luzbeki es deslumbrante. Por lo demás, es muy probable que "El renacido" gane el Oscar; tiene a su favor el NO ser la mejor película estrenada en el año.
TRoyaNa: Ni més ni menys. Millor que "Birdman", pitjor que Malick. Tot i que caldria matisar que Malick ha tingut èpoques més inspirades.
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada