Em permetreu que comenci amb una referència al post que vaig confeccionar el juny del 2010 en què parlava del cinema sobre l'Holocaust (http://classicscinema.blogspot.com.es/2010/06/cinema-sobre-lholocaust.html) i de les dificultats inherents a la seva representació. Parlava de films com "La lista de Schindler" i "Shoah" i arribava a la conclusió que l'horror de l'Holocaust és infilmable.
No obstant això, algunes pel·lícules han volgut mirar l'horror frontalment i n'assenyalaré dues que es basen en els mateixos fets: la rebel·lió d'un sonderkommando a Auschwitz l'octubre del 1944.
Una d'elles és "La zona gris", dirigida el 2001 per Tim Blake Nelson. Il·lustra molt bé les peculiaritats d'aquests anomenats sonderkommandos: grups de jueus encarregats de fer funcionar la maquinària de la mort, rebien els vagons dels deportats a qui acompanyaven cap a unes presumptes dutxes mentre una orquestra de presos tocava alegres melodies; després que el Zyklon-B hagués fet efecte, recullien les pertinences dels morts i conduïen els cossos cap als forns; posteriorment, llençaven les cendres al riu. Per compensar una feina tan desagradable, els alemanys els alimentaven bé i toleraven que es quedessin amb alguns objectes valuosos de les víctimes. No obstant això, eren testimonis perillosos i cada quatre mesos els mataven i substituïen per altres sonderkommandos.
El film de Tim Blake Nelson mostra aquests fets i la rebel·lió que van protagonitzar aquest homes, condemnats a participar en un assassinat massiu. Parla de les seves contradiccions i ànsies de redempció i algun gest heroic que servirà de ben poc. Ben interpretat per actors relativament coneguts (David Arquette, Harvey Keitel, Mira Sorvino, Steve Buscemi), és un film senzill i honest. No es recrea en les escenes a les dutxes o als crematoris però tampoc no les evita.
Un dels fets que inclou el guió és l'aparició d'una nena viva entre els cossos asfixiats a les dutxes. Alguns dels protagonistes intentaran salvar-la.
A "El hijo de Saúl" (2015), també troben un nen que ha sobreviscut miraculosament al gas, tot i que la intervenció d'un metge de les SS resol aviat aquesta anomalia. Un dels presos pensa que el nen pot ser fill seu i no estalviarà esforços per intentar salvar el cos del crematori i enterrar-lo decentment. La seva obsessió esdevé una forma de rebel·lió contra la manca d'humanitat absoluta que regna al camp d'extermini i s'apodera de tothom, víctimes i botxins. Tal vegada tot sigui inútil i il·lusori, com la mateixa rebel·lió amb armes que recullen els llibres d'Història, però almenys el protagonista pot finalment apuntar un somriure, que, com també passava al film de Tim Blake Nelson, és preludi de la mort.
László Nemes, el director d'"El hijo de Saúl", és hongarès, com els jueus que van protagonitzar els fets narrats. I cal dir que troba la fórmula idònia per exposar l'horror sense haver de maltractar l'espectador: la imatge, sense profunditat de camp, se centra quasi exclusivament en el rostre mancat d'expressió del protagonista i el segueix en llargs plans-seqüència en les seves anades i vingudes dels vagons als vestidors, d'allà a les dutxes i de les dutxes als crematoris, arrossegants els cossos, que es convertiran en cendra que després transportaran en camions fins al riu. L'horror és present però desenfocat, com un malson que persegueix al protagonista, un home que ha perdut l'ànima i la raó. Però l'infern és allà i fins i tot quan no el veiem o el veiem borrós l'intuïm i, sobretot, el sentim: el silenci de l'arribada dels condemnats, la música de l'orquestra que acompanya el seu passeig cap a les dutxes, les paraules buides dels sonderkommandos ("pengeu les vostres coses als penjadors, recordeu el número del penjador per recollir-les a la sortida"); després, els crits des de l'interior de les dutxes, els cops desesperats a la porta metàl·lica...
"El hijo de Saúl" és un film dur però necessari. Mostra uns fets abominables i homes que han deixat de ser-ho, ombres que s'arrosseguen enmig de l'infern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada