L'any 1986, el realitzador francès Claude Berri va adaptar l'obra de Marcel Pagnol a "Jean de Florette", un film en dues parts que aquí es van titular "El manantial de las colinas" i "La venganza de Manon". Es tracta d'un drama rural ambientat a la Provença natal de l'escriptor que parla de la mesquinesa, l'avarícia i la crueltat dels llogarencs que causaran la desgràcia d'un home de ciutat geperut que s'hi ha traslladat amb la seva esposa i la seva filla Manon per gaudir de la natura i criar conills. Tot i que l'argument deriva cap al fulletó, el caràcter universal de les passions que relata, la història de bons i de dolents, de crims i de penediments, té molta força, està molt ben condensada en un guió esplèndid del mateix director i de Gérard Brach (famós per les seves col·laboracions amb Polanski) i Claude Berri la serveix de la millor manera possible, pausadament però sense subratllats, amb senzillesa i sense pretensions o vel·leïtats pictòriques, però sempre atent a la importància del moment del dia en què transcorre cada escena, si és de nit o al migdia, si és a l'albada o al capvespre. I destaquen les interpretacions extraordinàries d'Yves Montand, Daniel Auteuil (els malvats patètics d'aquest drama) i Gérard Depardieu (el voluntariós geperut), i la bellesa pletòrica d'una molt jove Emmanuelle Béart, en el paper de la pastora Manon.
4 comentaris:
Estas dos las vi hace unos años cuando las recomendó Mr.Lombrezee.
Están bien, pero no me apasionan. Hay también otra versión anterior en blanco y negro de esta historia.
En lo que sí coincido es en lo de la belleza de Emmanuelle Béart (qué estropicio se hizo esta chica con la cirugía)...Pero creo que siguió pletórica unos cuantos años más.
Un saludito.
A mí me las recomendó también un amigo cinéfilo en la época de su estreno; las calificaba de obras maestras. Sin embargo, no ha sido hasta ahora que he tenido ocasión de verlas por cortesía de Movistar +. Puede que no sean memorables desde un punto de vista estrictamente cinematográfico, pero lo cierto es que, pese a su larga duración, la historia me enganchó desde su inicio y no me soltó hasta el folletinesco y previsible final, no por ello menos emotivo.
Un abrazo.
Recuerdo vagamente esta película que cuenta con grandes interpretaciones y que lanza algunas reflexiones incisivas sobre la avaricia y la condición humana. No sé que tal habrá envejecido...
Un abrazo.
Pues debe haber envejecido bien porque yo la he visto ahora por primera vez y me ha gustado mucho. Las interpretaciones -sobretodo, Montand y Auteuil- son impresionantes.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada