LES PEL·LÍCULES DEL 2015 (I DEL 2014)

Pot ser un símptoma de bona salut de la cinematografia mundial el gran esforç que he hagut de fer per limitar la meva llista anual a deu títols.

I també he patit en refer la del 2014: ha estat quasi dramàtic haver d'apartar pel·lícules -i no pas dolentes- de Jim Jarmusch, Roman Polanski o Lars Von Trier. Podia no haver-ho fet i deixar la llista com estava, tal com vam fer el 2012, però volia esmentar un documental modèlic de Wim Wenders i la millor pel·lícula espanyola d'aquesta i de moltes temporades. I encara m'han quedat fora Wes Anderson, Woody Allen i Xavier Dolan.

Pel que fa a enguany, em falten molts títols presumptament interessants per veure, tot i que ara tinc un cinema més a prop de casa i això em permet estar una mica més al dia de les estrenes. I, tot i així, la tria ha estat igualment difícil i dolorosa. S'hi afegia la presència de títols interessants d'índole molt diversa: cinema d'autor però també cinema de gènere de molta qualitat; bon cinema europeu o asiàtic però també molt bon cinema nord-americà. He tingut la temptació de fer llistes més llargues, de quinze títols. Però això no hauria impedit l'arbitrarietat i el caprici que tota llista d'aquesta mena implica, de manera que opto un any més per assumir els meus errors i la meva patètica falta de criteri mentre preservo l'ortodòxia de la llista de deu títols; que són els següents:


2015

1. DEL REVÉS, de Pete Docter i Ronaldo del Carmen

Un nou triomf de Disney-Pixar, una pel·lícula original, intel·ligent, divertida i emocionant, pura màgia, en un any en què l'animació ha assolit nivells de qualitat sense precedents. L'altre títol presentat per la productora -i escrit per la mateixa guionista-, "El viaje de Arlo", no és ni de bon tros tan original però la seva factura tècnica és impressionant. I 2015 també ha estat l'any de "La oveja Shaun: La película", de la productora Aardman britànica, uns altres especialistes extraordinaris que fonen la clàssica stop-motion amb plastil.lina amb les tècniques més modernes per oferir uns entreteniments magnífics, plens de gags memorables que remeten al millor cinema silent (com sabran els qui han vist la pel·lícula o han seguit la sèrie de televisió, les ovelles no parlen); per no complicar-me més la vida, no em plantejo incloure aquest títol entre els deu de l'any, però que consti que no hauria estat cap injustícia.

2. EL PUENTE DE LOS ESPÍAS, de Steven Spielberg

Spielberg aplica tota la seva saviesa narrativa al gènere tradicional dels espies. Tot i que l'adscripció genèrica del film no és tan clara com sembla o com suggereix el seu títol: bàsicament, és un film históric dels que li agraden al director, amb els excessos patriòtics suavitzats per la col·laboració dels germans Coen en el guió, i també és un film sobre la integritat d'un home senzill entregat a la seva feina, un home generós, enfrontat als sistemes (en plural) i a la gent per salvaguardar un ideal de justícia.

3. FOXCATCHER, de Bennett Miller

Un altre títol amb trampa. Sembla una pel·lícula esportiva però és un drama sobre la solitud, una solitud extrema que ni la força ni la riquesa no han pogut impedir. El fet que estigui basada en fets reals i l'elegància i sobrietat de la posada en escena potencien el seu caràcter de gran tragèdia americana.

4. FUERZA MAYOR, de Ruben Östlund

Insòlita i lúcida pel·lícula sueca que parteix d'una anècdota trivial -o no tant- per mostrar com les nostres conviccions burgeses poden ensorrar-se en un tres i no res sota el pes d'una allau d'instints.

5. MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA, de George Miller

Trenta anys després de l'últim títol de la nissaga que el va fer famós, Miller recupera el personatge de Mad Max, ara amb els trets de Tom Hardy i ajudat per la Charlize Theron, en una aventura que és un remake de "Mad Max 2" en versió millorada, amb més efectes digitals però amb un esperit i una empenta visual que remeten als clàssics del gènere d'acció i aventures des del cine mut. Si més no, feia temps que no es veia una pel·lícula de pura acció tan adrenalítica i tan imaginativa.

6. IT FOLLOWS, de David Robert Mitchell

Més cinema de gènere en la tria d'aquest any, en aquest cas un film d'horror del gènere adolescents en zel amenaçats per forces malèfiques. Una atmosfera quasi onírica, una premissa original i una posada en escena elegant i imaginativa diferencien aquest títol d'altres exploits i l'eleven a la categoria de film de culte immediat.

7. IRRATIONAL MAN, de Woody Allen

El darrer Allen s'assembla molt en la forma i en el fons a d'altres títols de la seva filmografia. Nogensmenys, destaca entre la resta d'estrenes pel seu plantejament, aterridor de tan lúcid.

8. LEVIATÁN, d'Andrei Zvyagintsev

Retrat terrorífic d'un país dominat per la corrupció en què la gent sobreviu a base de vodka.

9. WHIPLASH, de Damien Chazelle

L'epopeia d'un estudiant de bateria narrada amb un vigor i un sentit del suspens inexistents en la majoria del cinema independent, i que planteja un dilema interessant sobre els límits de l'ambició i els límits de l'ensenyament. El muntatge i l'actuació de J. K. Simmons tenen la intensitat que el professor Fletcher exigeix als seus alumnes.

10. AGUAS TRANQUILAS, de Naomi Kawase

La vida i la mort, la civilització i la naturalesa, i la necessitat de trobar una harmonia en aquest món de contrastos.


2014

1. HER, de Spike Jonze

La pel·lícula de ciència-ficció més poètica i més romàntica. La insòlita relació amorosa entre un xicot solitari i un sistema operatiu convertida en un drama universal.

2. NEBRASKA, d'Alexander Payne

Una road movie irònica i emotiva a càrrec d'un dels noms més interessants del recent cinema nord-americà.

3. BOYHOOD, de Richard Linklater

Filmar la vida d'un noi al llarg de dotze anys és un punt de partida sense precedents. Però el mèrit és transcendir l'experiment per apropar-nos als interrogants de la nostra existència.

4. IDA, de Pawel Pawlikowski

Ambientada als anys seixanta i filmada com ho feia el cinema d'autor europeu en la mateixa època (sense oblidar les referències visuals a Dreyer), el film del polonès Pawlikowski ens remet a un període encara anterior, la Segona Guerra Mundial, per parlar-nos de la complicitat dels seus compatriotes en el genocidi dels jueus. L'actual govern ultradretà diu que aquest film és fals i que no representa de cap manera la història del seu país; no espereu, doncs, més pel·lícules com aquesta i sí molts drames de guerra per a consum intern en què els polonesos lluitaran contra els turcs i venceran.

5. DOS DÍAS, UNA NOCHE, de Jean-Pierre i Luc Dardenne

La precarietat laboral i altres misèries de la societat contemporània explicades amb la força i la immediatesa del millor cinema europeu. Protagonitzada per la imprescindible Marion Cotillard.

6. EL LOBO DE WALL STREET, de Martin Scorsese

Un embolcall superficial només en aparença serveix a una anàlisi molt lúcida i oportuna del capitalisme salvatge que ens ha tocat patir. El film, estructurat de manera similar a "Uno de los nuestros", participa de la mateixa energia narrativa.

7. SUEÑO DE INVIERNO, de Nuri Bilge Ceylan

La dura vida quotidiana a la Capadòcia serveix al director per parlar de l'egoisme de les persones i de la solitud que els fa egoistes.

8. LA SAL DE LA TIERRA, de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado

El millor mèrit del treball de Wenders és que no pretén imposar-se sobre el treball que mostra: l'obra fotogràfica de Sebastiao Salgado, les imatges del qual ens mostren un món que sembla sorgit dels nostres pitjors malsons però que, per desgràcia, és ben real.

9. A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS, de Joel i Ethan Coen

Un retrat de l'artista incomprès i egocèntric en un viatge homèric a l'Amèrica dels anys seixanta i l'eclosió del folk-rock. La ironia dels germans Coen, la seva capacitat d'observació i de síntesi i la perfecció de la seva posada en escena brillen com mai.

10. MAGICAL GIRL, de Carlos Vermut

Un puzzle i una cadena de situacions al límit en el segon llargmetratde de Carlos Vermut, el debut més rellevant en el cinema espanyol dels darrers anys, ara amb més diners però amb la mateixa radicalitat dels primers treballs. En els seus films, tot és possible perquè no hi ha límits, com en el joc sado-masoquista al qual es veu impel·lida la protagonista. La majoria de situacions són xocants i d'una violència inaudita, però Vermut no perd mai els papers i es mostra tan elegant i decidit com el personatge de José Sacristán quan s'arregla per complir la seva missió, al so de la música de Manolo Caracol ("La niña de fuego").