La novel·la dels germans Strugatsky en què es basa la pel·lícula ja havia estat adaptada l'any 1989 per l'alemany Peter Fleischmann, amb el títol d'"El poder de un dios". No conec la pel·lícula en qüestió, però els escriptors la van repudiar i van dir que haurien preferit una adaptació menys acadèmica, potser a càrrec d'Aleksei German.
Ja morts els dos germans Strugatsky, el senyor German va estar treballant tretze anys en l'adaptació i tot seguit es va morir. No sabem si a causa de l'esforç.
Els germans Strugatsky conreaven el gènere de la ciència-ficció i la seva novel·la "Pícnic a la vora del camí" ja havia estat portada al cinema per Andrei Tarkovsky en la mítica "Stalker" (1979). "Qué difícil es ser un dios" no és una excepció i se centra en la peripècia d'un científic que viatja d'incògnit (es fa passar per un noble) a un planeta ancorat en una Edat Mitjana que es preveu eterna ja que maten tots els sospitosos de ser intel·lectuals o artistes i que podríen fer evolucionar el món cap al Renaixement. De manera que és una novel·la de ciència-ficció però també vol ser un retrat de la nostra Edat Mitjana i, probablement, una al·legoria política.
Si d'alguna cosa no es pot acusar l'adaptació cinematogràfica de 2013 a càrrec d'Aleksei German és d'acadèmica. La seva posada en escena és radical, es miri com es miri. Seguir l'argument no resulta senzill (potser impossible sense llegir abans la sinopsi -vegeu el paràgraf anterior-), i només podem estar segurs que el retrat que fa el film d'una hipotètica Edat Mitjana europea és tan plausible com espantós. Al llarg de tres hores, amb una fotografia en blanc i negre impecable i referències visuals al pintor Brueghel en els plans generals i al cineasta Welles en els interminables plans-seqüència, assistim a un festival de violència i de brutícia en què una colla de personatges a qui els pengen els mocs malviuen entre la pluja, el fang, la sang i la merda en totes les seves accepcions. És tan brillant com esgotadora.
7 comentaris:
Había leído la novela de 1964 y tenía ganas ver esta adaptación, ya que la anterior de finales de los 80 no me gustó nada. Y aunque quedó algo por debajo de mis expectativas y tuve que hacer un descanso debido al dilatadísimo metraje, ni mucho menos me resultó decepcionante. Su atmósfera sórdida, agobiante, y su orgía brutal de depravación me dejaron exhausto y largo tiempo inmerso en esos reinos de terror creados por la nobleza y su implacable persecución de todo aquello que huele a cultura. ¡Joder, qué miedo!
Un abrazo.
Esta la recomendó Mr.Lombreeze. Aún no la he visto, y no sé si tengo ganas de acabar tan "agotado", pero me interesó el tema y hasta pillé la novela, aunque tampoco la he leído. Y tampoco he visto la primera versión que hicieron..Vamos, que no he visto nada de la peli (jaja)...pero me interesa e igual cae algún día.
Un saludo.
Tengo sentimientos encontrados en relación a esta película. El tema me parece interesante y su radical puesta en escena es notabilísima. Sin embargo, me pareció estar viendo la misma escena durante la mayor parte de su metraje (el Don Rumata de las narices yendo y viniendo y secándose los mocos), mientras la información esencial se servía con cuentagotas. Debe ser por falta de costumbre; está claro que los cineastas rusos van a su bola y el difunto German, más.
Un abrazo y gracias por vuestros comentarios.
Jo també vaig acabar esgotat. Reconec el mèrit estètic i l'excès, però personalment, desprès de la primera hora, només desitjava que s'acabés...
Vaja, em pensava que només m'havia passat a mi!
No!!! Jo en sé d'uns quants!
Una abraçada!
Gràcies, David, em quedo molt més tranquil.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada