Les cases d'"Ana y los lobos" i "Cría cuervos" representen Espanya. Però "La caza" (1966), l'obra mestra precoç de Carlos Saura, transcorre en un escenari erm, el terreny propietat de José (Ismael Merlo), un vedat de caça que havia estat escenari d'una batalla de la Guerra Civil en la qual ell mateix havia combatut, en companyia de Paco (Alfredo Mayo). Ells dos, amb Luis, un empleat del primer (José Maria Prada), i amb el jove Enrique, cunyat del segon (Emilio Gutiérrez Caba), s'hi traslladen un dia d'estiu per a una cacera de conills (el títol original era "La caza del conejo" però la censura el va escurçar -sic-).
Fa calor i l'alcohol pretén apagar la set mentre la tensió augmenta entre uns personatges enfrontats per raons diverses però, sobretot, per les relacions de poder que han establert entre ells. El personatge d'Alfredo Mayo (l'actor que va protagonitzar "Raza") és un feixista de manual, a qui l'incomoden els discapacitats i afirma que no hi ha res d'innoble a matar conills: "El pez grande se come al chico". Paco menysprea José, qui té problemes econòmics i vol demanar-li un préstec (per això ha organitzat la cacera). José odia Paco per la seva arrogància, però ell mateix tracta els masovers sense cap mena de consideració, més o menys com als animals que van apareixent (un ruc, un gos, insectes, conills malalts). I humilia Luis, un individu feble i alcoholitzat que es refugia de la realitat llegint novel·les de ciència-ficció. Enrique, al seu torn, representa una joventut que contempla desconcertada aquestes actituds atàviques, que reprodueixen les mateixes actituds que anys enrere van conduir a la Guerra Civil.
Més enllà de les metàfores i simbolismes, "La caza" és un film de suspens extraordinari, en què la tensió augmenta de forma constant gràcies a petits detalls pertorbadors que s'infiltren progressivament enmig d'una situació aparentment quotidiana; però, sobretot, gràcies a un treball de muntatge magnífic, en què els primers plans dels gestos i de la suor al front dels protagonistes expliquen millor que els seus pensaments expressats en off l'angoixa que els conduirà irremissiblement a la catarsi violenta amb què finalitzarà l'atzarosa jornada.
2 comentaris:
Bona tarda, Ricard: m'estreno a casa teva.
Aquesta bona peça de un Saura molt jove sempre m'ha semblat de lo millor de la seva carrera, des que la vaig veure per primer cop a un cine fòrum i després a la tele i a la fi al dvd que guardo, regal d'un amic més futbolero que cinèfil que ni l'havia des-precintat i la va veure després de llegir-ne quelcom.
El propi Saura manifestà que la seva intenció era investigar al voltant de la violència i sembla que ho va aconseguir amb el concurs de quatre actors que encara ara em sorprenen per la modernitat del seu treball, fotografiat perfectament pel enyorat Luis Cuadrado.
Hi ha una espècie de claustrofòbia al final, amb els personatges ofegats per la violència moral, que deixa un regust memorable a qui veu aquest film.
Una abraçada.
En primer lloc, et dono la benvinguda i aprofito per felicitar-te pel teu bloc.
Sobre "La caza", estem d'acord que es troba entre els millors treballs de Saura. Encara diria més, penso que és el seu millor treball. Un bon estudi sobre la violència, que no amaga la intenció, reiterada fins l'abús en títols posteriors, de narrar en clau simbòlica els traumes de la Guerra Civil.
Interessant que parlis de claustrofòbia, perquè és realment la sensació que desprèn la història cap al final, malgrat que l'acció transcorri en un espai obert.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada