Quan a "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942) el coronel Strasser li pregunta, de manera no oficial, a Rick (Humphrey Bogart) sobre la seva nacionalitat, ell respon: "borratxo". I assistirem a una patètica borratxera del personatge, que necessita beure per pair la reaparició d'Ilsa (Ingrid Bergman), el gran amor de la seva vida, que el va deixar plantat en una estació de tren a París mentre els nazis bombardejaven la ciutat i que ara és a Casablanca, del braç d'un heroi de la Resistència, a la recerca d'un passaport. És quan li diu al negre que toca el piano allò de "toca-la, Sam"; no "toca-la una altra vegada, Sam", que això és el títol de l'obra de teatre de Woody Allen.
Rick ha de prendre una de les decisions més difícils que un home pot haver de prendre: renunciar a l'amor de la seva vida per ser honest i conseqüent. Probablement una borratxera més gran seguís al mític comiat a l'aeroport de Casablanca. Almenys, però, li haurà quedat a Rick l'amistat del capità Renault (Claude Rains); però aquest tampoc no és un gran amic de l'aigua, si més no de l'aigua de Vichy.
L'any 1962, John Ford va dirigir un dels seus millors films, "El hombre que mató a Liberty Valance".
Aquest western parla de dos homes que pretenen imposar la justícia de dues maneres diferents: Tom Doniphon (John Wayne) confia en la seva habilitat amb el revòlver; Ransom Stoddard (James Stewart) va armat amb llibres de lleis i confia en el poder de la paraula, tot i que això no sempre és més útil a la pràctica. Enmig d'aquests dos homes, hi ha una dona, la Hallie (Vera Miles). Doniphon se l'estima però el seu valor a l'hora d'enfrontar-se als malvats és tan gran com la seva timidesa i malaptesa a l'hora de festejar.
Doniphon salva el seu rival i renuncia a la glòria i a la noia. Acte seguit, es beu tot el whisky del saloon i crema la casa que té a mig construir. Sobre les seves cendres s'edificarà el progrés d'un país que no tolera més facinerosos com Liberty Valance però tampoc herois passats de moda com el pobre Tom Doniphon.
5 comentaris:
Les he vist les dues, perquè són grans clàssics en majúscules, però cap de les dues em va distreure massa, ho sento, tinc uns gusts estranys.
Hablando de borracheras, justificadas o no, precisamente la semana pasada estuve revisionando "Barfly" (El borracho) de Barbet Schroeder, film de 1987 protagonizado por Mickey Rourke y Faye Dunaway basado en los excesos etílicos del escritor Charles Bukowski, que se pasaba la vida en un bar frecuentado por vagabundos y prostitutas. Son incontables las secuencias de borracheras que se me vienen a la cabeza; "Bajo el volcán", Leaving Las Vegas", Resacón en las Vegas". En fin, los americanos necesitan pocas excusas para darle al alpiste.
Un abrazo.
pons007: No t'has de distreure sinó emocionar.
Pedro: Tú comentario casi da para un "meme" de borracheras. La mejor de todas, "Leaving Las Vegas".
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Pero, ¿hace falta justificación para pillar una gran borrachera? ;-)
De todas formas, dos películones míticos (tal vez más mítico el de Casablanca, pero me quedo con el de Liberty) con borracheras plenamente "justificadas". A ver quién no la pillaría por perder a Ingrid o Vera (jaja)
Un saludo.
PD: Días sin huella. La presión de no estar a la altura de lo que se espera de uno y a la botella! Gran peli también.
Por no mencionar "Días de vino y rosas". Las borracheras de estas dos son de aupa.
"Días sin huella" y "Días de vino y rosas" no son únicamente películas con borracheras sino dos espléndidos tratados sobre la dipsomanía y sobre su relación con el fracaso vital.
Pero, como bien dices, ¿qué sería de nosotros si no pillásemos alguna buena curda de vez en cuando? Una borrachera a tiempo previene muchos traumas. Pero dios nos libre de los que tienen mal beber como de aquéllos que nunca han bebido ni piensan hacerlo. Y no digamos de aquéllos a quienes su religión se lo prohibe.
Un saludo y gracias por comentar.
Publica un comentari a l'entrada