L'any 1974, en només dues setmanes, Rainer Werner Fassbinder va rodar "Todos nos llamamos Alí", sobre la relació amorosa entre un immigrant marroquí i una vídua que li dobla l'edat. Ell no s'hi casa pas per interès, ja que ella es guanya la vida netejant unes oficines i ell també té feina en un taller mecànic ; allò que els uneix es la terrible solitud d'ambdós.
La relació topa amb el rebuig frontal d'una societat profundament racista. El més irònic del cas és que ella ja havia estat casada amb un immigrant -polonès, en aquest cas- i ho va fer amb l'oposició del seu pare, perquè "eren del partit de Hitler" ("tots érem del partit de Hitler"); però això no impedeix que els fills del primer matrimoni reaccionin fent-li el buit (un d'ells, fins i tot li trinxa el televisor d'una puntada de peu); en un altre detall molt irònic, celebren el dinar de casament, ells dos sols, a la cafeteria de Múnic que és famosa perquè Hitler hi va fundar el partit nacionalsocialista, que ella "sempre havia volgut conèixer".
La paradoxa i la ironia continuen quan, en tornar d'un viatge que fan per allunyar-se de l'ambient enrarit que els envolta, la gent es mostra més afectuosa de cop i volta. La qual cosa no implica que s'hagin acabat els problemes.
Com a denúncia del racisme a Alemanya, el film de Fassbinder és contundent; també funciona com a melodrama (gènere que constituïa la seva especialitat: l'escena del televisor s'ha volgut veure com una referència a "Sólo el cielo lo sabe", del seu admirat Douglas Sirk). L'estil, d'aparent senzillesa i gran eficàcia, es caracteritza per l'hieratisme dintre del pla, i la construcció d'aquest amb molta intenció: hem de destacar les preses des d'una sala contígüa a aquella en què hi ha el personatge o personatges (com en l'escena de la cafeteria) per reflectir el seu aïllament.
2 comentaris:
Una de mis películas favoritas de Fassbinder. Esto sí que es una extraña pareja :)
Un saludo.
Desde luego que sí, Ricardo. Saludos.
Publica un comentari a l'entrada