Aquesta pot ser l'explicació que fitxés Tom Cruise, Mia Sara, Tom Curry i David Bennent (el nan d'"El tambor de hojalata") i posés en imatges un conte de fades amb follets, papallones, dimonis, princeses, unicorns i moltes brosses flotant arreu. "Legend" (1985) va resultar una extravagància fallida i un seriós entrebanc en la seva carrera com a director. L'únic profit que en va treure va ser la utilització d'algunes escenes amb l'unicorn per escenificar un somni de Rick Deckard i així tenir una excusa per tornar a estrenar "Blade Runner" com si es tractés del "director's cut".
I és que Mia Sara i Tom Cruise tenien cert renom entre el públic juvenil (Curry i Bennent només eren coneguts entre els cinèfils), però el segon no era encara una estrella amb majúscules; el fracàs de la pel·lícula també l'implicava a ell. La casualitat va voler que un altre Scott, Tony, el redimís ja definitivament.
En els seus inicis, Tony Scott semblava seguir fil per randa els passos del germà gran. Fins i tot la seva pel·lícula amateur "Loving memory" (1971), fotografiada en blanc i negre pel gran Chris Menges, començava també amb un xicot passejant amb bicicleta; aquest, però, corria pitjor sort que el personatge que el mateix Tony havia interpretat uns anys abans a ordres del seu germà (el sempre incisiu Indéfilo Cinesnable li dedicava fa uns dies un post a aquesta poc coneguda obra primerenca de Tony Scott, probablement millor que molts dels seus llargmetratges i, sens dubte, més ascètica).
Com el seu germà, Tony Scott es va estrenar en el llargmetratge amb un film de qualité; "El ansia" seria, doncs, l'equivalent de "Los duelistas". I, també com en el cas d'en Ridley, va ser aquesta òpera prima que va cridar l'atenció d'un productor que, per bé o per mal, seria decisiu en la seva carrera. Si Walter Hill, en funcions de productor, va propiciar l'èxit de Ridley i el seu "Alien", en el cas d'en Tony va aparèixer en escena Jerry Bruckheimer.
Cal dir que el nom de Bruckheimer no estava tan lligat com ara als blockbusters i que els seus films eren més modestos, tot i que alguns d'ells molt exitosos, com els casos de "Flashdance" (1983) i "Superdetective en Hollywood" (1984). Doncs bé, aquest senyor va fitxar Scott perquè dirigís una història carregada de testosterona sobre una escola de pilots d'elit, amb trama amorosa inclosa entre el cadet més rebel de la colla i la seva instructora de vol. Per al paper principal va fitxar Tom Cruise, malgrat la desfeta de "Legend", i la noia era Kelly McGillis, en el moment més dolç de la seva carrera després de l'èxit d'"Único testigo".
"Top Gun" (1986) va recaptar prop de tres-cents cinquanta milions de dòlars. A partir d'aquí, era al germà petit a qui es rifaven els productors. Sí que cal dir que els crítics no van ser tan generosos, però tot és opinable, i Tarantino, que és un gran defensor del cinema de Tony Scott, pensa que el guió de "Top Gun" és un dels millors de la història, més que res per la subtrama segons la qual Cruise-Maverick és atret per Val Kilmer-Iceman al cantó fosc de l'homosexualitat. El gran Quentin, en funcions d'actor, ens explica la seva teoria, força plausible (disculpeu la mala qualitat de l'enllaç):
5 comentaris:
Hola!, Sóc Laura Serrano, redactora d'un blog de cine, www.lamagiadelseteart.blogspot.com.es i m'agradaria convidar-te a participar a la 1a Edició del Premi Catcrítica que pretén promoure els blogs escrits en català sobre cinema. Esperem la teva resposta. No ens fallis!
Doncs més enllà de la genial interpretació de Tarantino, la peli em sembla molt dolenta. La vaig tornar a veure fa poc i flipava de lo dolenta que era. I "Legend" també bastant fallida, tot i que vista amb els anys te un cert encant kistch. Una abraçada.
Laura: Moltes gràcies, i és clar que m'interessa; ara m'explicaràs què cal fer.
David: Què puc dir? Sí, "Top Gun" és molt dolenta; i, en les escenes amb els avions, no saps mai ben bé què està passant... Una abraçada.
Top Gun o la cima de Tom Cruise como seductor de adolescentes. No sé por qué he visto esta peli unas 3 o 4 veces a pesar de parecerme un truño. Incomprensible :-/ Tal vez por la presencia de Kelly McGillis, que de aquellas, como en Único testigo, estaba preciosa, seductora.
Qué época aquella la de Flashdance, Superdetective en Hollywood, Footloose y demás blockbusters ochentenos. Vaya pintas! :-P
Un saludo, ricard. Muy buena entrada.
¡Un mundo extraño, el de los ochenta! Ya lo decían en la última escena de "Tercipelo azul"...
Kelly McGillis estaba muy guapa entonces pero su carrera perdió gas con la misma rapidez con que ella ganó quilos.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada