"Ágora" (2009), d'Alejandro Amenábar, és sens dubte un film molt didàctic i transmet unes quantes idees de manera impecable:
- La prevalença d'una religió monoteista com la cristiana va ser un factor decisiu per a la involució cap a la decadència medieval.
- Com a prolongació de la idea anterior: perquè el món avanci cal prescindir dels prejudicis.
La pel·lícula parla sobretot dels fanatismes religiosos, però també d'algunes curioses idees preconcebudes dels romans, tals com que els esclaus no eren persones o que el cercle era la forma geomètrica més perfecta i la única vàlida per explicar el moviment dels astres. Un altre axioma de l'època deia que les dones es casaven per servir el marit; segons sembla, aquest era el motiu pel qual Hipàtia, la nostra heroïna, va morir verge (i màrtir): no volia que el matrimoni posés fi a la seva vocació de mestra, filòsofa i astrònoma. Ella mateixa, lliurepensadora i protofeminista, no escapava als altres prejudicis, i això motivà la conversió al cristianisme del seu esclau més fidel i que tardés tant a resoldre l'enigma de perquè el sol està més a prop o més lluny segons l'època de l'any.
"Ágora" és el títol més ambiciós d'un director que -com el seu admirat Kubrick- ha saltat del thriller als films de tesi que constitueixen alhora grans reptes; de manera que no estan tan allunyats entre si "Mar adentro" (2004), que transcorre entre quatre parets amb un protagonista forçosament immòbil, i aquesta epopeia històrica que mostra amb tot luxe de detalls -amb l'ajut de la tècnica digital- com era l'Alexandria del segle IV després de Crist. Amb un cost de cinquanta milions d'euros és, de lluny, la producció més cara del cinema espanyol.
Els resultats són notables i el film se segueix amb interès malgrat que en coneguem el final només que tinguem unes nocions mínimes d'història i d'astronomia. Amenábar contempla els fets amb mirada d'entomòleg en sentit literal i, en l'escena en què els cristians destrueixen la Biblioteca, un pla aeri i un muntatge accelerat els converteix en formigues. Però la seva mirada perd precisió en les distàncies curtes i, quan acaba el film, ja sabem com pensava Hipàtia però desconeixem què sentia. Com pertoca tractant-se d'un peplum, "Ágora" és una pel·lícula de bons i dolents i no podem demanar subtileses.
4 comentaris:
A mi me pareció un buen ejercicio de dirección pero sin puntos de interés excesivos, tal vez sea por que le recortaron casi una hora...
Joer una hora! Qué duraba 4, casi? Uff; para mí es la peor peli de Amenábar, pero aún así está bien. No me gustaron nada las escenas de masas; me parecieron muy artificiales y como de teatro. El dramatismo está conseguido y afecta el proceso que le hacen a la mujer, y como evoluciona. Yo no hubiera metido tanta escena de masas porque estropea lo esencial, aunque hubiera sido un hecho histórico, esas luchas en Alejandría entre facciones religiosas. Buena entrada, ricard. Hasta otra
Antoine:
No sabía que hubiesen recortado una hora. A lo mejor se quedaron ahí los matices que eché en falta.
Javi:
Si hubo un recorte tan drástico, ésto siempre afecta al equilibrio de la película. Es curioso que encuentres artificiales las escenas de masas y, ciertamente, algunas están muy forzadas como el plano aéreo donde los cristianos parecen hormiguitas; digo que es curioso porque Amenábar asegura en una entrevista que pretendía que pareciesen casuales, como si asistiéramos a un documental televisivo.
Para nada; si Amenábar dijo eso no le salió. Las escenas de masas no tienen nada que ver con el estilo documental, están como demasiado manipuladas, preconcebidas y estructuradas de forma casi (o sin el casi) matemática; eso se nota en el resultado. Yo hubiera dejado todo a la pura y dura improvisación, como los zombies de películas tipo La noche de los muertos vivientes. Creo que ahí no había tanta directriz, ahí cada uno iba a su bola, dentro de un orden sencillo, y así es como se le da un aire más natural, como documentalista. Esa es mi opinión. Un saludo, ricard
Publica un comentari a l'entrada