Justament fa un dies que parlàvem de "Marathon Man" i de John Schlesinger i ara se'ns mor John Barry, autor, entre moltres altres de famoses, de la banda sonora de "Cowboy de medianoche":
Tot i que és encara més popular i coneguda la cançó de Harry Nilsson que obre i tanca el film, la mítica "Everybody's talkin'".
"Cowboy de medianoche" és una pel·lícula molt característica de l'any de la seva producció, 1969: un tema dur (la prostitució masculina als carrers de Nova York) i una posada en escena repleta de tocs "moderns", és a dir flash-backs molt breus però constants, insercions que mostren els pensaments dels protagonistes, moviments de càmera accelerats, ús del zoom en les preses exteriors, imatges psicodèliques... Sorprenentment, tot aquest excés no arriba a molestar i, de fet, atorga al film un encant particular i les seves senyes d'identitat; a més, la sofisticació dels ambients ressalta per contrast el patetisme dels dos protagonistes: Joe Buck (Jon Voight), un xicot de Texas prou innocent per pensar que vestint-se de cow-boy es lligarà totes les dames de Nova York que passegin per la Cinquena Avinguda, i Enrico "Ratso" Rizzo (Dustin Hoffman), el seu improvisat proxeneta, un estafador de poca volada, coix i malalt, que veu com la vida se li escapa, tal com se li va escapar al seu pare tot enllustrant sabates als carrers de la ciutat. La desesperació uneix els dos perdedors i una història sòrdida esdevé un cant a l'amistat, resolt en un viatje cap a la lluminosa Florida; de manera que la pel·lícula acaba com comença, amb un desplaçament en autocar mentre els protagonistes veuen passar les seves pors i les seves esperances entre els paisatges d'Amèrica mentre sonen les planyívoles composicions de Nilsson i Barry.
4 comentaris:
Muy buena entrada, ricard. Yo opino como tú, es un peliculón. Su estética moderna, y el montaje, encajan muy bien para mostrarnos las penurias de dos ¿se puede decir inadadaptados? La historia de amistad es auténtica. Voight es un buen hombre y no dejará a su amigo tirado. También me parece muy bueno como se ve esa ilusión que se monta Voight en la cabeza de lo que será su “triunfo” en Nueva York y el desencanto posterior al darse de bruces con la cruda realidad; es triste y duro. Me encanta esta película. Hasta otra, ricard.
ricard, si puedes publicame esto para ver si me aparece el avatar. Estoy teniendo problemas con él y a veces no me aparece en los comentarios. Un saludo y gracias por anticipado
Yo sí veo a tu avatar Homer Simpson.
Gracias por comentar.
Ahora sí, perfecto. Esto de andar cambiando cosas en la plantilla y metiendo gadgets a lo bestia no le va nada bien al blog. Voy a terminar jodiéndolo. Dew
Publica un comentari a l'entrada