DENNIS HOPPER

Hem sabut aquests dies que Dennis Hopper està molt malalt i que ja té una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood. No cal esperar que es mori per parlar d'un artista polifacètic de trajectòria apassionant.

Format a l'Actor's Studio, va començar treballant al costat de James Dean a "Rebelde sin causa" (1955) o "Gigante" (1956). No tenia el glamour del seu coetani, però les seves interpretacions eren gairebé igual d'intenses i tant o més torturades. No s'entenia amb els directors a causa del seu caràcter perfeccionista i sembla ser que Henry Hathaway, que el va dirigir a "From Hell To Texas" (1958), va fer-lo fora no ja del rodatge sinó de Hollywood, i es va passar una colla d'anys fent telefilms (malgrat això, va tornar a treballar amb Hathaway a "Los cuatro hijos de Katie Elder" i "Valor de ley", dos westerns amb John Wayne de 1965 i 1969, respectivament).

Mentrestant, es va fer un nom com a fotògraf. I també ha estat poeta. Però, centrant-nos novament en el vessant cinematogràfic, va ser l'any 1969 quan es va fer realment molt famós en protagonitzar i dirigir un film clau de la contra-cultura hippie, que es basava en llargs travellings amb música i sense diàleg (l'ombra de "2001" era encara allargada) d'uns motoristes que recorrien els estats del Sud fumant i venent maria i feien amistat amb un advocat alcohòlic que s'enamorava de la seva llibertat: Jack Nicholson, que també es va fer famós gràcies a "Easy Rider".

El gran èxit econòmic d'una pel·lícula que havia costat dos duros li va permetre rodar amb més pressupost "The Last Movie" (1971). Anava del rodatge d'un western a Perú en què els extres confonien realitat i ficció i es mataven de veritat; i sembla que el rodatge real, per entendre'ns, va ser tant o més caòtic i que la droga i l'alcohol corrien a dojo.

Aquest film va ser un fracàs i Hopper va tardar nou anys a dirigir el següent, "Out of the Blue", que va tenir si més no reconeixement de la crítica. Després, va seguir una cura de desintoxicació i va filmar més títols, algun de cert èxit a la taquilla ("Colores de guerra", de 1988) i altres més maleïts (com "Camino de retorno", de 1990, que va signar amb el pseudònim vergonyant d'Alan Smithee).

Però, mentre la seva carrera com a director llanguia ("Labios ardientes", de 1990, és simpàtica, però el seu següent llargmetratge -"Misión explosiva", de 1994- és carn de video-club), com a actor va conèixer una etapa memorable, sobretot a partir de la seva interpretació del gàngster Frank Booth a "Terciopelo azul" (David Lynch, 1986).

Vegem una de les escenes més recordades de Hopper i també de Lynch, que comptava a més amb una col·laboració totalment passada de voltes de Dean Stockwell:



D'actor de culte (no podem obviar les seves col·laboracions amb Wim Wenders a "El amigo americano", Coppola -"Apocalypse Now" i "Rumble Fish"- o Peckinpah -"Clave: Omega"-), va passar a la categoria més lucrativa de secundari de luxe en blockbusters com "Hoosiers: más que ídolos" (1986), "Speed" (1994) o "Waterworld" (1995).

També deu ser l'única estrella de Hollywood que ha treballat amb dos directors catalans: Bigas Luna a "Renacer" (1982) i Isabel Coixet a "Elegy" (2008).

Finalment, recordarem un altre dels moments culminants de la seva carrera, escena de culte d'un títol de culte: "Amor a quemarropa", de Tony Scott (1993). Ho he penjat duplicat: en versió original i en versió subtitulada perquè aquells que no dominin l'anglès puguin igualment gaudir d'un dels diàlegs més brillants sorgits de la ploma de l'amic Tarantino (ah, i el seu partenaire, un altre actor de culte: Christopher Walken; es pot demanar més?).