CONCURS # 2: LA SOLUCIÓ

Deu que ser que poca gent ha vist la darrera pel·lícula de Woody Allen (irregular però divertida); el cas és que ningú no s'ha atrevit amb el concurs.

Recordem que la pregunta era:

Allen homenatja el cinema italià i el món del cinema, i també incorpora un gag que al·ludeix a King Vidor. Us n'heu adonat?

La resposta:

En l'episodi interpretat per Jesse Eisenberg i Ellen Page, ella cita arquitectes que l'han impressionada. Entre d'altres, anomena Howard Roark, que no és un personatge real sinó el protagonista del film de King Vidor "El manantial", fictici tot i que inspirat en la figura de Frank Lloyd Wright.

El premi, doncs, el declarem desert.

Sabríeu dir a quines pel·lícules corresponen les imatges?

HOLY MOTORS

Léos Carax és l'etern jove geni maleït del cinema francès, tot i que ja en té més de cinquanta; i és que d'ençà de la seva fulgurant aparició amb "Boy Meets Girl" (1984), només ha dirigit cinc llargmetratges, tots ells igualment irregulars, escandalosament pretensiosos però, ocasionalment, brillants, apassionants i apassionats.

"Holy Motors", la gran triomfadora del Festival de Sitges d'enguany, no és una excepció. El protagonista (gran creació de Denis Lavant, actor fetitxe de la primera etapa del director) no té una personalitat pròpia, en sentit literal. Viatja en una limusina que va fent parades a diversos indrets de Paris, en cadascuna de les quals, i amb l'ajuda d'un equip complet de maquillatge, adoptarà diferents personalitats i durà a terme tasques d'allò més variades; així doncs, serà, successivament, un banquer, una captaire, un intèrpret de motion capture, el senyor Merda (Carax recupera el personatge del seu segment al film col·lectiu "Tokyo!" -2008-), un assassí i la seva víctima, un acordionista, el pare d'una nena amb problemes d'integració social, un moribund i el pare humà d'una família de ximpanzès. Desconec si tot plegat té algun sentit, però és el que tenen els films surrealistes: la seva interpretació és tan lliure com el procés de llur creació. La majoria d'episodis, amb menció especial del fragment on el senyor Merda rapta una top model amb la fesomia d'Eva Mendes per acabar component amb ella una Pietà singularment provocadora, resulten sorprenents i irritants a parts iguals; però algun d'ells, sobretot l'únic en què, tècnicament, el protagonista no fa cap paper i on comparteix pla amb Kylie Minogue en una escena en clau musical que transcorre de nit als grans magatzems de la Samaritaine, plens només de pols i de deixalles, certifiquen el talent d'un gran creador d'imatges a qui li aniria bé una cura d'humilitat.

El senyor Merda en acció:

La bella i la bèstia:

Denis Lavant i Kylie Minogue en la millor escena del film:

Edith Scob emmascarada: un doble homenatge a Georges Franju.

LO IMPOSIBLE

No s'hi han trencat gaire les banyes amb el guió de "Lo imposible". La història de la família espanyola -aquí reconvertida en anglosaxona per exigències de la coproducció i del repartiment- atrapada pel tsunami del 2004 té tots els elements necessaris per commoure l'espectador. J. A. Bayona es limita -que no és poc- a filmar-ho tot de manera espectacular i creïble; i els actors, adults i nens, estan perfectes. L'aparició de Geraldine Chaplin a mitja pel·lícula és a punt d'espatllar la màgia de l'invent, però salva l'escena un dels escassos diàlegs amb contingut.

ELS GERMANS SCOTT # 4: LA RESURRECCIÓ DE RIDLEY

Després d'"Amor a quemarropa" i "Marea roja", Tony Scott realitza un dels seus pitjors treballs, "Fanático" (1996), que és també una de les pitjors actuacions de Robert De Niro. "Enemigo público" (1998), amb Will Smith, i "Spy Game" (2001), amb Robert Redford i Brad Pitt, resulten entretingudes i prou.

Ridley ha perdut el prestigi crític guanyat amb els seus primers films després de la successió de títols mediocres de la dècada dels noranta. Però començarà el nou mil·lenni amb bon peu i una pluja d'Òscars.

El tigre a punt de menjar-se el gladiador:

"Gladiator" (2000) no és un film especialment original, una barreja entre "Espartaco" i "La caída del imperio romano". Ara bé, cal reconèixer que recuperar el gènere oblidat del peplum amb efectes digitals del segle XXI -el Colosseu en tot el seu esplendor- és una bona pensada. El vigor narratiu d'un director que aquí es retroba a si mateix fa la resta i "Gladiator" ens atrapa des de la primera escena, espectacular i brillant, amb la batalla entre els legionaris i els bàrbars enmig del fang i de la boira. Scott esquitxa de foc un paisatge de tons blavosos i reserva el daurat per a l'escena següent, quan el destí de l'imperi es decideix de manera violenta dins les tendes del campament romà; una escena, com ja vaig assenyalar, similar a la de "Blade Runner" que enfronta el replicant Batty amb el seu creador, filmada en el mateix to daurat.

La segona meitat de la història ens porta, doncs, al Colosseu, on Màxim exercirà de gladiador mentre rumia com venjar-se del malvat emperador Còmmode. Aquí, Ridley Scott ens regala un seguit d'escenes de lluita molt bèsties i impactants; filma la violència amb un muntatge menys frenètic i el·líptic que el dels seus primers films, més coreogràfic i igualment brillant. Aquest virtuosisme renovat el perfeccionarà en els seus films següents, sobretot "Black Hawk derribado".

No podem obviar la contribució a l'èxit de la proposta de les composicions de Russell Crowe, que dota al seu personatge d'honorabilitat i grandesa fins i tot quan està brut de sang i de pols -que és tot el metratge-, i Joaquin Phoenix, genial en el paper de dolent capriciós i torturat. Crowe es convertirà en la present dècada en actor fetitxe del director.

Scott sembla haver renunciat a l'etiqueta d'autor i continua fent pel·lícules sense pretensions amb un estil impecable, com n'és un clar exemple "Hannibal" (2001), la seqüela d'"El silencio de los corderos". El personatge del psiquiatre caníbal -una creació indisociable del seu intèrpret, Anthony Hopkins en estat de gràcia- ja era sorprenentment empàtic al film precedent; aquí, Scott explota la seva vena elegant i sibarita en un escenari tan idoni com Florència. La bella ciutat italiana surt molt fotogènica al film, però en ella habita un monstre tan letal com l'extraterrestre d'"Alien", que esventra les seves víctimes abans de penjar-les perquè queda més autèntic, sense pietat però amb un estrany sentit de la justícia i notes d'humor negre, que potser no aprecïin els turistes japonesos quan els budells del policia interpretat per Giancarlo Giannini aterren als seus peus sobre les llambordes de la Piazza della Signoria. Aquesta escena i alguns menús opípars -milionari desfigurat devorat per porcs; cervell de policia saltat amb herbes aromàtiques per a tres comensals, un d'ells el mateix proveïdor de la matèria primera, o acompanyat de delicatessen en un envàs molt elegant i apropiat per a vols transoceànics- proporcionen els millors moments d'un film que aconsegueix divertir gràcies a una barreja insòlita de gore i exquisidesa visual, i malgrat els factors que juguen en contra: la substitució de Jodie Foster per Julianne Moore o un argument impossible.

Ray Liotta a punt de menjar-se a si mateix:

Com hem dit abans, "Black Hawk derribado" (2002) és impecable visualment. Peró aquesta crònica de guerra basada en fets reals que converteix en gesta heroica una missió fracassada dels marines a la ciutat de Mogadiscio (Somàlia) incorpora un comentari d'arrel feixista: davant la inoperància dels polítics, els soldats miren d'imposar la pau i salvar vides amb la força dels seus fusells; se sacrifiquen per tan noble objectiu i dinou (19) marines no tornaran a les seves cases; en l'enfrontament, només van perdre la vida mil (1000) somalís.

Els marines van a la platja.

Sí, els germans Scott tenen una vena feixista que aflora sobretot en els seus films a la major glòria de l'exèrcit nord-americà, sobretot si estan produits per Jerry Bruckheimer, com en aquest cas.

En els anys següents, Scott alterna films de petit format com la curiosa "Los impostores" (2003) o la fallida "Un buen año" (2006) amb superproduccions amb molta acció, unes sense gaire interès tot i que entretingudes ("El reino de los cielos" -2005-, "Red de mentiras" -2008-, "Robin Hood" -2010-) i almenys una força recomanable: "American Gangster" (2007).

La moda dels setanta.

Protagonitzada pel seu actor fetitxe, Russell Crowe, i pel que ho era de son germà, Denzel Washington, explica com l'afroamericà Frank Lucas es va fer l'amo de Nova York quan era una ciutat sense llei a finals dels anys seixanta i primers setanta, important heroïna des de Vietnam, camuflada en els taüts dels soldats morts. Lucas i el seu perseguidor, el policia Richie Roberts, s'assemblen bastant: són intel·ligents i emprenedors i fidels a un codi ètic; però el segon és un solitari i el primer té una família, el segon intenta acabar amb el tràfic de drogues i el primer en ven a preus molt raonables. Aquesta incursió de Scott en el gènere de gàngsters li deu força a Coppola i Scorsese, però també recorda alguns thrillers ambientats a l'època, com "French Connection" i similars; té el mateix look, el mateix vigor narratiu i, a més, no condemna el traficant, el presenta com un personatge conseqüent, un supervivent enmig d'una societat en guerra, esplèndidament retratada.

I, mentre Ridley Scott poleix el seu estil de manera controlada en tots aquests títols comercials, Tony s'especialitza en epopeies de venjança i violència que resulten més personals en la seva desmesura. I, a "El fuego de la venganza" (2004) o "Domino" (2005), mou la càmera i munta com si tingués el mal de Sant Vito, d'una manera tan excessiva que acaba per dinamitar el relatiu interès de la història.

La Domino ja està cremada.

ROMA

Després de l'homenatge de Woody Allen a Roma, podem recordar el que li va retre Federico Fellini al film de 1972 titulat precisament "Roma".

La pel·lícula -recordem que precedeix "Amarcord"- culmina la seva evolució cap a un cinema que vesteix els records de fantasia i que s'estructura en episodis més o menys independents, substituint la progressió narrativa clàssica per una progressió emocional. A "Roma", a més, combina els records de la seva infantesa a Rímini relacionats amb Roma i de la seva joventut, quan va anar a viure-hi durant els dies de la Segona Guerra Mundial, amb escenes d'un presumpte documental sobre la ciutat, en què ell mateix apareix com a personatge.

Podríem dir que els episodis de "Roma" són delirants, però, paradoxalment, la seva fascinació radica en com reflecteixen una realitat, sublimada si es vol, però realitat al cap i a la fi. L'habilitat del director, en el que considero un dels seus títols més rodons, consisteix a conrear el realisme a través de l'excés, tot i que les escenes culminen sempre amb un detall inquietant:

- La prostituta d'aspecte amenaçador que apareix al final de l'episodi de la seva infància.

- Les imatges fantasmagòriques que es projecten sobre les façanes del barri després de l'escena del sopar pantagruèlic al carrer (seqüència que troba el seu reflex en l'escena final en què també les ombres dansen sobre els monuments il·luminats per les motos).

- En l'episodi del prostíbul, un client misteriós interromp l'activitat frenètica del local.

L'episodi -impagable, divertidíssim- del teatre de varietats també conté un canvi de to sobtat al final, amb l'escena al refugi i amb la imatge de dues figures il·luminades per la llum de l'albada que corren amb desesperació evident després que les bombes hagin caigut per primera vegada a Roma i causat víctimes innocents.

Tret d'aquests i d'altres detalls surrealistes (com el peix monstruós que es mengen al sopar al carrer, que recorda el monstre marí del final de "La dolce vita"), aquests episodis són com una finestra oberta al passat davant de la qual desfilen personatges tan pintorescos i estrafolaris com reconeixibles i autèntics.

En contrapartida, els episodis que formarien part del documental que presenta la Roma actual (de 1972), funcionen a l'inrevés: parteixen de la realitat, presenten personatges reals com Anna Magnani o Gore Vidal, el mateix Fellini, i alguns fenòmens molt representatius de l'època, com els hippies de la Plaça d'Espanya, les manifestacions polítiques, les càrregues policials, la desigualtat social, la passió pel futbol, però resulten finalment episodis quasi fantàstics.

- L'arribada a Roma per l'autopista convertida en un descens als inferns (una escena excepcional, indescriptible; em remeto al post de desembre de 2009 en què -encara- la podeu veure).

- El reportatge sobre el metro en construcció, interromput pel descobriment d'una casa romana intacta; quan els treballadors i l'equip de filmació hi penetren, en una escena que sembla extreta d'un film de ciència-ficció, l'aire provinent de l'exterior en destrueix els frescs, la memòria dels homes i dones que l'havien habitada (que ens recorden molt els protagonistes de "Satyricon").

- La desfilada de moda eclesiàstica (vegeu el meu post, també de desembre de 2009), episodi tan irònic com delirant i gairebé terrorífic.

Desfilen els capellans.

Desfilen les putes.

Com dèiem al principi, "Roma" no té una progressió dramàtica en la mesura que no explica una història (però n'explica moltes) i sí, en canvi, un crescendo emocional, dintre de cada episodi i també en el conjunt (acaba quan es fa de nit i els romans van de festa al Trastèvere). Avui dia, Fellini és un director força oblidat; heu de recuperar la seva filmografia, sempre sorprenent, sempre emocionant, i aquest és un bon títol per posar-s'hi.

Veig que no us esteu atrevint amb el concurs plantejat al meu post anterior sobre la pel·lícula de Woody Allen, tot i que no és tan difícil; la solució es podria trobar en un post del meu bloc. Aquesta vegada, la cosa també va d'arquitectura, i és curiós perquè no n'he estat conscient fins ara.

A ROMA AMB AMOR (CONCURS # 2)

En el seu darrer film "turístic", Allen ret homenatge a la Ciutat Eterna. Però encara més al cinema italià, des de la mateixa estructura d'"A Roma amb amor", un film d'episodis com aquells que als anys seixanta signaven directors com Dino Risi o Mario Monicelli, però també Fellini, Pasolini, Visconti.

Però, malgrat aquest homenatge i que va declarar que s'inspirava en el Decameró, només l'episodi del matrimoni de províncies que viu una peripècia vodevilesca sembla deutor de Boccaccio (i també de Fellini). El de l'estudiant d'arquitectura (Jesse Eisenberg) incorpora una infidelitat amb una musa tan inconstant com els personatges interpretats per Diane Keaton a "Annie Hall" o, sobretot, "Manhattan", ara amb l'aspecte angelical d'Ellen Page, mentre una versió madura del protagonista (Alec Baldwin) intenta alliçonar-lo a través d'aparicions imaginàries, com feia el Humphrey Bogart de "Sueños de seductor"; aquí, doncs, Allen es remet a Allen, novament. Un tercer episodi gira al voltant d'un enterramorts que canta òpera a la dutxa, al qual una versió nord-americana de Calixto Bieito (el mateix Allen) vol llançar a la fama; aquí introdueix els seus característics comentaris sarcàstics sobre la intel·lectualitat i sobre Freud (la dona és psicoanalista) i un cert surrealisme que s'ensenyoreix del quart episodi, protagonitzat per Roberto Benigni, allargat en excés, menys divertit que la resta, però també interessant en el seu comentari sobre els famosos.

Com els mateixos films d'episodis que homenatja, "A Roma amb amor" és irregular i més aviat intranscendent, però també és alegre, brinda diàlegs brillants i un final operístic en sentit literal.

El concurs:

Allen homenatja el cinema italià i el món del cinema, i també incorpora un gag que al·ludeix a King Vidor. Us n'heu adonat?

EL SKYLAB

El juliol vaig comentar una producció francesa del 2008, "Stella", dirigida per una dona i que parlava de les vivències d'una nena amb un to marcadament autobiogràfic.

Aquesta definició i bona part d'allò que vaig escriure al post de "Stella" serviria per parlar d'"El Skylab" (2011), també dirigida per una senyora, Julie Delpy, també ubicada temporalment als anys setanta, també amb música de l'època amb el mític "Born to be alive" al capdavant. Hi ha algunes diferències: aquesta història passa al llarg de només un cap de setmana, el que passa la petita Albertine amb els seus pares, tiets, cosins i avis en una casa a la Bretanya, dinant al jardí, fent la migdiada a la platja, visitant la discoteca del poble; no passa res més, però per a ella tot resulta transcendental, potser perquè està especialment receptiva en el transcurs d'unes hores que poden ser les darreres de la seva vida ja que el Skylab (una estació espacial nord-americana) és a punt de caure a La Terra i podria fer-ho a la Bretanya (els francesos sempre tenen por que els caigui el cel al cap, com saben tots els lectors de l'Asterix).

Tot i que, com he dit, no passa gran cosa (i el Skylab, com ja sabem, ni va caure a la Bretanya ni va matar ningú), la pel·lícula resulta molt divertida; no pretén forçar les rialles de l'espectador però fa gràcia la innocència dels nens i també la d'alguns adults. I el to de comèdia amable no impedeix alguna fractura quan els parents discuteixen de política, reflex de la fractura que la guerra d'Algèria havia provocat al país. De manera que Julie Delpy, que també actua al film (amb una colla d'intèrprets en estat de gràcia, especialment la nena Lou Alvarez i Eric Elmosnino -"Gainsbourg"-), sense parlar de res en concret aconsegueix parlar de moltes coses, i fa una fotografia hiperrealista d'un moment que fou irrepetible, almenys per a la petita Albertine. Però, ben mirat, no en són tots, d'irrepetibles, els moments?

ELS GERMANS SCOTT # 3: DE COM RIDLEY ES VA TRANSFORMAR EN TONY

Després de l'èxit de "Top Gun", Tony Scott reincideix amb Bruckheimer i signa "Superdetective en Hollywood II" (1987), nova edició de les aventures del simpàtic detectiu interpretat per Eddie Murphy. Hi aporta certa elegància visual però no fa més esforços per elevar el nivell d'un producte cojuntural sense cap interès.

El mateix any, Ridley, amb pretensions més modestes després de l'ensopegada de "Legend", aborda també el thriller a "La sombra del testigo", sense assolir el nivell de les seves primeres pel·lícules (això ja no ho aconseguirà mai). Es tracta d'un producte comercial que manté cert interès en tot allò que fa referència a la història d'amor entre el policia de Queens interpretat per Tom Berenger i la dona rica de Manhattan personificada per Mimi Rogers -la senyora Cruise en aquella època-; no queda gaire clar si el policia, que està casat, s'enamora d'ella només perquè és molt atractiva o si també queda enlluernat pel luxe que l'envolta, un dilema interessant que el guió no explota però que Ridley Scott emfatitza a través de la sofisticació de les imatges.

I quins llençols més tous!

Reincideix en el gènere amb "Black Rain" (1989), que s'inscriu en la tradició de policies nord-americans (Michael Douglas i Andy Garcia) que viatgen al Japó perseguint un yakuza i veuen com els seus mètodes expeditius topen amb la circumspecció de la policia local, representada per la figura del benintencionat inspector Masahiro (Takakura Ken); no cal dir que, al final, seran els millors aliats possibles (bé, Douglas i Takakura Ken, perquè a Andy Garcia l'afaiten amb una katana en una escena singularment violenta) i, plegats, aconseguiran vèncer els dolents. Resulta un producte molt entretingut, però la mà de Scott només es nota en les escenes als carrers d'Osaka, presentada com una ciutat del futur quasi tan caòtica i fascinant com era Los Angeles a "Blade Runner".

No és Los Angeles, és Osaka.

Mentrestant, Tony Scott planteja un producte més personal a "Revenge" (1990).

El veterà Top Gun Michael J. "Jay" Cochran (Kevin Costner) viatja a Puerto Vallarta (Mèxic) convidat per un vell amic, Tiburón Méndez (Anthony Quinn), un potentat una mica mafiós, casat amb una dona més jove i guapa amb els trets de Madeleine Stowe. Les dones són dolentes i ella no para fins que Cochran accepta consolar-la, traint d'aquesta manera l'amistat amb Méndez. Però fotre les banyes a un personatge que es fa dir Tiburón resulta sens dubte perillós; el terratinent els enxampa: a ell no el mata perquè li devia la vida però el sotmet a una pallissa de les que fan època; a ella només la desfiguren i la venen a una casa de putes de la frontera. Posteriorment, Cochran es recupera de les ferides i decideix anar-la a buscar, la qual cosa -no cal dir-ho- generarà més violència. Com es pot veure, es tracta d'un argument desfermat, que Scott va posar en imatges amb notable convicció i una delicadesa que s'imposa sobre l'inevitable look d'anunci de perfums. Novament, Tarantino surt en defensa d'aquest film, que va passar sense pena ni glòria, i explica que si no és del tot reeixit és per culpa de les tisorades dels productors, fetes amb l'única pretensió de "donar pel cul" al director.

Després d'aquesta vel·leïtat, torna amb Bruckheimer i Cruise, ara ja emparellat amb Nicole Kidman, i junts presenten "Días de trueno" (1990), una història sobre un pilot de la NASCAR (curses automobilístiques en què els cotxes semblen cotxes, no com a la Fórmula 1 europea, per entendre'ns) que no té el més mínim interès malgrat que el guió vingui firmat per Robert Towne ("Chinatown"); potser perquè Tom Cruise també hi va posar la grapa...

El seu següent film, del 1991, és "El último Boy Scout", un vehicle al servei de Bruce Willis, que fa el paper de sempre: un detectiu divorciat que resulta que ens hauria de fer llàstima perquè tot li surt al revés; però no és tan fàcil simpatitzar amb un individu masclista i d'una agressivitat certament útil per enfrontar-se als dolents però que voreja la psicopatia. Les bromes i rèpliques amb el seu company d'aventures, un jugador de futbol americà interpretat per Damon Wayans, no contribueixen a elevar el nivell.

El scope de Tony:

El scope de Ridley (i un preciós Thunderbird) a "Thelma & Louise"):

Mentrestant, Ridley Scott aborda una producció més ambiciosa temàticament amb "Thelma & Louise" (1991), road movie feminista interpretada per Susan Sarandon i Geena Davis, escassament subtil però que combina amb habilitat humor i tragèdia i està molt ben interpretada tant per la parella protagonista com per dos descobriments en la part masculina: Brad Pitt (un delinqüent simpàtic que roba els calés a les noies però abans té el detall d'aconseguir-li a la Thelma -Davis- el primer orgasme), i el tarantinià Michael Madsen, que fa de nòvio comprensiu de la Louise.

El prestigi del director li va servir, un any després, per posar-se al capdavant del projecte commemoratiu del descobriment d'Amèrica titulat precisament "1492", amb Gérard Depardieu fent de Colom. El film no passa per alt els problemes dels espanyols amb els indígenes, però tampoc no va gaire més enllà i prefigura la manera d'encarar el gènere històric pel director, més preocupat per fer un àlbum de cromos bonic que per assolir una narració sense altibaixos (l'altre exemple més clar, anys després, serà "El reino de los cielos"). Per cert, la banda sonora és de Vangelis ("Blade Runner").

El 1993, Tony Scott realitzarà el que és sens dubte el seu millor film, "Amor a quemarropa". El seu estil característic no ha variat gens ni mica: format scope, prevalença dels primers plans en les escenes de diàleg, llum difusa i colors freds en els interiors, llum intensa i colors càlids en els exteriors. Però, ara sí, disposa d'un guió brillant del seu admirador Quentin Tarantino. En realitat, no és que la història d'una parella que fuig amb una maleta plena de droga per vendre-la a un productor de Hollywood mentre la màfia i la policia els persegueix sigui gaire original; la peculiaritat radica en el tractament dels personatges i, sobretot, en els diàlegs.

Clarence, el protagonista (Christian Slater), és un xicot solitari per al qual el súmmum de la diversió consisteix a passar-se quatre hores veient pel·lícules de kung-fu en un cinema de sessió contínua (Tarantino projecta en el personatge les seves obsessions cinèfiles); en una d'aquestes, coneix una noia tan atractiva com la Patricia Arquette i que respon a l'improbable nom d'Alabama. La noia resulta ser una prostituta que li han regalat els companys sense que ell ho sàpiga. Com sigui, s'enamoren i la seva aventura romàntica comença quan Clarence es carrega el seu xulo (Gary Oldman, passadíssim de voltes), en una escena hiper-violenta que preludia el to de la resta del film; s'endu una maleta plena de cocaïna i marxa amb la noia cap a Los Angeles. A partir d'aquí, les escenes impactants made in Tarantino se succeeixen. El millor fragment (que vaig destacar en el post dedicat a Dennis Hopper), és quan un gàngster sicilià amb els trets de Christopher Walken amenaça el pare de Clarence (Hopper) i aquest, mentre fuma la darrera cigarreta abans de morir, el provoca explicant-li que els sicilians són mig negres ("albergínies"), perquè els invasors africans es van beneficiar les seves avantpassades, i això mentre sona el "Duet de les flors" de Léo Delibes, una peça molt evocadora que ja havia utilitzat el director per a la banda sonora d'"El ansia". La idea d'un fons musical plàcid com a preludi d'una explosió de violència propicia una altra escena brillant, quan el mafiós interpretat per James Gandolfini estova la protagonista i sona de fons "Will You Still Love Me Tomorrow" de The Shirelles. Seqüències com aquestes converteixen "Amor a quemarropa" en un divertiment amb categoria de film de culte; i no podem deixar d'esmentar l'aparició de Brad Pitt drogat, o el tiroteig final entre els protagonistes, els mafiosos, uns policies que sembla que siguin ells, els addictes a la cocaïna (Chris Penn, Tom Sizemore), i un productor jueu que s'assembla molt a Joel Silver, mentre sobre una de les parets blanques de la seva mansió es projecten escenes de "Vietnam me mata 2" (!!).

Tarantino participa també en el guió de "Marea roja" (1995), un film bèl·lic que transcorre a l'interior d'un submarí, un títol molt sòlid i ben interpretat per Gene Hackman i Denzel Washington en la seva primera col·laboració amb Tony Scott.

I, mentre Tony realitza els seus millors títols, Ridley s'embarca -mai millor dit- en la filmació de "Tormenta blanca" (1996), inspirat en el naufragi l'any 1961 d'el vaixell escola "Albatross". Protagonitzada per Jeff Bridges, fent de capità inclement, i una colla de nois tots rossos i ben plantats fent de mariners, la pel·lícula està molt ben fotografiada però també és insulsa i ideològicament ambígua.

Amb la cara paga.

I si qualifico "La teniente O'Neil" (1997) d'ideològicament ambígua, segurament em quedo curt. És clar que algú podria afirmar que la història de la tinent Jordan O'Neil (Demi Moore), que s'allista a la unitat més dura dels marines per demostrar que també una dona pot superar el dur entrenament, és una nova proposta feminista del director de "Thelma & Louise". Però no ens enganyem: només és un vehicle per al lluïment d'una estrella i de l'exèrcit dels Estats Units, com ho era "Top Gun"; ambdós títols no estan gaire allunyats l'un de l'altre, tan conceptualment com qualitativa. Ridley es transforma en Tony i O'Neil celebra el seu èxit en l'imperi dels mascles exclamant "Menja'm la polla!".

No té un pèl de tonta.

LA CHISPA DE LA VIDA

La darrera proposta d'Àlex de la Iglesia, "La chispa de la vida" (2011), ha estat un fracàs considerable. És aspra i macabra, i no fa gaire riure malgrat el protagonisme de José Mota (segurament, això ha despistat el públic) però no penso que sigui en absolut una mala pel·lícula.

Un publicista en atur (Mota) pateix un insòlit accident: es fot de cap en un teatre romà descobert a Cartagena al mateix lloc on hi havia l'hotel on va passar la nit de noces i es clava un ferro al cap. Està conscient però no el poden bellugar i la seva situació és força complicada; decideix aprofitar-ho per obtenir el reconeixement que persegueix i es munta al seu voltant un circ considerable.

Aquest argument ja existia; en essència, és "El gran carnaval", de Billy Wilder (comentada al bloc). De tota manera, Àlex de la Iglesia aconsegueix fer-lo interessant en relacionar la situació del protagonista amb la crisi que pateix actualment el nostre pais, no només econòmica sinó de valors. La metàfora és evident: en un teatre romà, com feien els nostres avantpassats per passar l'estona, el públic observa l'agonia d'un pobre individu, mentre aquest intenta ser entrevistat al programa televisiu "Rumore rumore" i els executius especulen sobre el preu (la mort farà pujar la inversió). L'encert més gran del film és que De la Iglesia es mostra molt coherent i diu en tot moment allò que vol dir sense deixar-se arrossegar per l'exhibicionisme que denuncia, i l'humor negre que plana sobre tota la història no s'imposa mai al seu discurs. Potser no és la seva millor pel·lícula, sens dubte no és gens agraïda; però és molt sincera.

Afegirem que tots els actors (Mota, Salma Hayek, Fernando Tejero, Carolina Bang, Juanjo Puigcorbé, Santiago Segura i un llarg etcètera) ho fan molt bé, i que, novament, el decorat adquireix un especial protagonisme.

En totes les pel·lícules de De la Iglesia, els decorats resulten molt interessants: la nau espacial d'"Acción mutante", els gratacels que apareixen a "El día de la bestia", l'àtic de "La comunidad", el poble de l'Oest de "800 balas", el centre comercial de "Crimen ferpecto" o el circ i El Valle de los Caídos a "Balada triste de trompeta"; en aquest cas, el teatre romà és una idea excel·lent, i les estàtues que hi ha disseminades semblen contemplar des de la seva enormitat impertorbable la petitesa física i moral dels humans del segle XXI.

EL CABALLO DE TURÍN

Un home, la seva filla, el seu cavall, tancats en una cabana mentre una tempesta de vent sembla anunciar la fí del món. De fet, l'hongarès Béla Tarr narra a "El caballo de Turín" (2011), en escassos però admirables plans-seqüència, la desaparició de la vida, al llarg dels mateixos sis dies que Déu va necessitar per crear-la. Però podem preguntar-nos si una vida construida al voltant de la submissió, la rutina i la misèria és una vida de veritat.

ELS GERMANS SCOTT # 2: LA CONSAGRACIÓ DE TONY

Després de l'èxit consecutiu d'"Alien" i de "Blade Runner" cal suposar que Ridley s'ho tenia una mica cregut; i que pensava que qualsevol bajanada que se li acudís funcionaria igual de bé.

Aquesta pot ser l'explicació que fitxés Tom Cruise, Mia Sara, Tom Curry i David Bennent (el nan d'"El tambor de hojalata") i posés en imatges un conte de fades amb follets, papallones, dimonis, princeses, unicorns i moltes brosses flotant arreu. "Legend" (1985) va resultar una extravagància fallida i un seriós entrebanc en la seva carrera com a director. L'únic profit que en va treure va ser la utilització d'algunes escenes amb l'unicorn per escenificar un somni de Rick Deckard i així tenir una excusa per tornar a estrenar "Blade Runner" com si es tractés del "director's cut".

I és que Mia Sara i Tom Cruise tenien cert renom entre el públic juvenil (Curry i Bennent només eren coneguts entre els cinèfils), però el segon no era encara una estrella amb majúscules; el fracàs de la pel·lícula també l'implicava a ell. La casualitat va voler que un altre Scott, Tony, el redimís ja definitivament.

En els seus inicis, Tony Scott semblava seguir fil per randa els passos del germà gran. Fins i tot la seva pel·lícula amateur "Loving memory" (1971), fotografiada en blanc i negre pel gran Chris Menges, començava també amb un xicot passejant amb bicicleta; aquest, però, corria pitjor sort que el personatge que el mateix Tony havia interpretat uns anys abans a ordres del seu germà (el sempre incisiu Indéfilo Cinesnable li dedicava fa uns dies un post a aquesta poc coneguda obra primerenca de Tony Scott, probablement millor que molts dels seus llargmetratges i, sens dubte, més ascètica).

Com el seu germà, Tony Scott es va estrenar en el llargmetratge amb un film de qualité; "El ansia" seria, doncs, l'equivalent de "Los duelistas". I, també com en el cas d'en Ridley, va ser aquesta òpera prima que va cridar l'atenció d'un productor que, per bé o per mal, seria decisiu en la seva carrera. Si Walter Hill, en funcions de productor, va propiciar l'èxit de Ridley i el seu "Alien", en el cas d'en Tony va aparèixer en escena Jerry Bruckheimer.

Cal dir que el nom de Bruckheimer no estava tan lligat com ara als blockbusters i que els seus films eren més modestos, tot i que alguns d'ells molt exitosos, com els casos de "Flashdance" (1983) i "Superdetective en Hollywood" (1984). Doncs bé, aquest senyor va fitxar Scott perquè dirigís una història carregada de testosterona sobre una escola de pilots d'elit, amb trama amorosa inclosa entre el cadet més rebel de la colla i la seva instructora de vol. Per al paper principal va fitxar Tom Cruise, malgrat la desfeta de "Legend", i la noia era Kelly McGillis, en el moment més dolç de la seva carrera després de l'èxit d'"Único testigo".

"Top Gun" (1986) va recaptar prop de tres-cents cinquanta milions de dòlars. A partir d'aquí, era al germà petit a qui es rifaven els productors. Sí que cal dir que els crítics no van ser tan generosos, però tot és opinable, i Tarantino, que és un gran defensor del cinema de Tony Scott, pensa que el guió de "Top Gun" és un dels millors de la història, més que res per la subtrama segons la qual Cruise-Maverick és atret per Val Kilmer-Iceman al cantó fosc de l'homosexualitat. El gran Quentin, en funcions d'actor, ens explica la seva teoria, força plausible (disculpeu la mala qualitat de l'enllaç):