Allen, potser encara no recuperat del fracàs de "La maldición del escorpión de jade" (2001), trasllada al film les seves inseguretats i es fica en el paper d'un director de cinema en hores baixes que, amb l'ajuda de la seva ex, nòvia d'un poderós productor de Hollywood, afronta la realització d'una pel·lícula que pot salvar o enfonsar definitivament la seva carrera. L'ansietat li provoca una ceguesa psicosomàtica que l'obligarà a rodar sense veure-hi.
La ceguesa no era un motiu desconegut en la llarga obra de Woody Allen, ja abordada en clau metafòrica en el cas del rabí de "Delitos y faltas" (1989) o propiciant un gag delirant a "Desmontando a Harry" (1997), quan l'àvia cega coincideix en una habitació amb la parella d'amants en ple acte sexual.
En sentit no literal, la ceguesa dels personatges davant la realitat que els envolta és un motiu recurrent: el protagonista de "Manhattan" (1979) no s'adona que està enamorat de la jove Tracy; la resta, són personatges femenins, com la Hannah de "Hannah y sus hermanas" (1986), una dona que no veu més enllà de les certeses aparents en les quals es refugia, com també els passa a les protagonistes d'"Otra mujer" (1988), "Alice" (1990) o "Blue Jasmine" (2013).
Malauradament, "Un final made in Hollywood" no va gaire més enllà de la seva anècdota. La ceguesa del protagonista propicia la majoria de situacions còmiques, allargades innecessàriament. De fet, l'únic gag salvable es troba en el final, quan la crítica francesa salva amb el seu entusiasme un film presumptament caòtic. A més, la relació sentimental entre Allen i Téa Leoni no resulta creïble i la química entre ambdós és absolutament inexistent. Per sort, l'actor-director es devia adonar (va recuperar la vista) que ja era massa vell per segons quins papers i, a partir de llavors, va limitar les seves aparicions en pantalla a les figures paternals ("Todo lo demás" -2003-, "Scoop" -2006-).
No és ben bé el mateix:
