Si "La gran belleza" (2013) recordava molt "La dolce vita" felliniana, "La juventud" (2015) ens remet en bona mesura a "Ocho y medio". També hi ha un balneari, ple de personatges pintorescos, i un director de cinema que intenta aixecar una pel·lícula que sigui el seu testimoni cinematogràfic.
Però "La juventud" s'assembla també a "La gran belleza". Paolo Sorrentino copia Fellini però també copia Sorrentino. És el mateix estil preciosista i hipnòtic. I aquí no és un sinó dos els personatges que senten el pes dels anys i reflexionen sobre el seu periple vital (magnífics Michael Caine i Harvey Keitel).
Però el film empal·lideix quan se'l compara amb "La gran belleza". Els protagonistes no resulten tan interessants com el lúcid Jep Gambardella, la qual cosa no vol dir que no siguin intel·ligents, però estan una mica despistats; i la història està mancada de propòsit, convertida finalment en un melodrama de secrets de família que sembla voler donar una mica de consistència a un conjunt elegant però dispers. Així, doncs, si "La gran belleza" era un film important, "La juventud" només és un film bonic.