En canvi, fer la llista del 2016 m'ha resultat relativament senzill. Més complicat ha estat establir l'ordre, ja que no tenia una clara favorita i els gèneres i estils eren prou diversos. Cal assenyalar, però, que si he deixat fora un film tan notable com "Spotlight" ha estat només per donar cabuda al risc i l'experimentació d'altres que sí són presents a la llista malgrat ser més discutibles (i discutits); el cas de "The Neon Demon" és paradigmàtic en aquest sentit.
I, sense més dilació:
1. CAROL, de Todd Haynes
L'homosexualitat femenina és el tema central de grans títols del cinema europeu recent, des de "La vida de Adèle" fins a "Un amor de verano" (heus aquí un títol que potser hauria hagut d'incloure). Però "Carol", tot i que és una coproducció amb el Regne Unit, no pot ser més nord-americana: basada en una novel·la de Patricia Highsmith i dirigida per un senyor afeccionat a retratar la societat dels anys cinquanta als Estats Units i la seva rigidesa moral. I li reservem el primer lloc per premiar-ne l'exquisidesa d'una posada en escena sensible i intel·ligent en què cada enquadrament està ple de sentit. Insuperable la fotografia d'Edward Lachman i el treball de les dues protagonistes, Cate Blanchett i Rooney Mara.
La qüestió del lesbianisme apareix en dos títols més (però no vull fer espòilers) d'una tria que aquest any ha resultat força feminista.
2. ELLE, de Paul Verhoeven
L'holandès reapareix amb un títol magnífic, un treball que vulnera a consciència els límits de la correcció política mentre explora els racons més foscos de la sexualitat femenina (i masculina) i dinamita els preceptes de la societat burgesa. Recorda Buñuel però també podria ser Haneke en versió divertida. I ens ofereix una altra interpretació femenina extraordinària, en aquest cas de la veterana Isabelle Huppert.
3. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo
Ja té mèrit fer una pel·lícula en què la segona meitat repeteixi els fets i diàlegs vistos en la primera amb variacions molt subtils però suficients per emocionar-nos quasi com ho fan els seus personatges, lliurats a una singular catarsi romàntica amb l'ajuda del sake.
4. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes
La rebel·lió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern. Nemes troba la fórmula idònia per mostrar l'Holocaust. L'espectador no pot veure clarament els detalls de la tragèdia perquè s'interposa en tot moment el rostre buit del protagonista, però l'horror és allà, enganxat als seus porus, i podem sentir-lo en tota la seva abominable dimensió.
5. LA BRUJA, de Robert Eggers
La irrupció del dimoni en el si d'una família calvinista que viu aïllada al llindar d'un bosc a la Nova Anglaterra del segle XVII és una bona excusa per parlar del fonamentalisme religiós i la seva incompatibilitat amb el despertar sexual dels adolescents. Però el film d'Eggers és igualment eficaç en el seu vessant purament terrorífic. L'horror que evoca i transmet no impedeix una formulació visual exquisida, i aquestes qualitats fan possible una escena final memorable.
6. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson
L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en una habitació impersonal d'hotel on passarà unes hores en companyia de la Lisa, una noia aparentment vulgar però que aconseguirà que ell pugui escoltar, per fi, una veu diferent de les altres. Tothom és la mateixa persona o senzillament el protagonista és boig? No ho sabem però els personatges són ninots animats que, de vegades, s'esquerden pels seus secs.
7. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson
La història d'amor més emocionant possible és la que hi ha entre una mare i el seu fill. Encara més si estan tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.
8. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino
En honor al seu títol, l'hem posada en vuitè lloc, però la vuitena pel·lícula de Tarantino podria ser perfectament la primera de la llista. Densa, precisa, guanya en cada visionat. Entre John Ford i Agatha Christie i amb un final gore, no és tan efervescent com "Django desencadenado" o "Kill Bill" sinó més ombrívola i claustrofòbica, en la línia de "Reservoir Dogs". Memorable en qualsevol cas; guarnida per uns diàlegs que, tot i ser pura literatura, resulten genuïnament cinematogràfics, emparada en una posada en escena clàssica i una estructura post-moderna, vestida per una partitura genial d'Ennio Morricone.
9. LA DONCELLA, de Park Chan-wook
El director d'"Oldboy" se supera a si mateix amb una pel·lícula eròtica al voltant de les relacions de poder que viatja, entre sorpresa i sorpresa, de la delicadesa del seu primer tram a la violència del darrer.
10. THE NEON DEMON, de Nicolas Winding Refn
La darrera pel·lícula del director de "Drive" té un final potser una mica precipitat i discutible però manté en tot moment la seva capacitat hipnòtica. Un conte de fades pervers que pretén, abans que donar lliçons sobre els límits de la bellesa, utilitzar-la en el seu benefici i crear un seguit d'imatges fascinants.
