"Drive" és un film estilitzadíssim i, a la vegada, concís i sobri; és poètic i romàntic i, alhora, d'una violència espantosa, que Irene (bellíssima Carey Mulligan) no pot concebre però que se'ns mostra com a lògica en una trama d'alè tràgic en què el sacrifici és l'únic camí possible, on només hi ha una direcció, tot i que el conductor no té manies per circular en sentit prohibit o, fins i tot, marxa enrere; tampoc no porta pistola, però això no afecta la seva capacitat de matar.
Desconec l'obra precedent de Nicolas Winding Refn, un director bregat en la sèrie B i la televisió, però intueixo que ell ha vist molt cinema. O simplement és un geni que el reinventa. No sembla que copïi ningú, però els seus enquadraments en format panoràmic, dissenyats amb precisió geomètrica, evoquen Welles i Kazan; els travellings semblen de Kubrick; els interiors aspres i foscos recorden David Lynch; els exteriors de Los Angeles, les persecucions automobilístiques, la violència, destilen la tradició forjada pel thriller urbà dels anys setanta. És difícil explicar la capacitat hipnòtica de les seves imatges: estem cansats de veure plans aeris nocturns de grans ciutats, però aquí les imatges que sobrevolen Los Angeles de nit tenen una densitat que aclapara l'espectador; probablement la banda sonora, inspiradíssima, hi tingui molt a veure. També tenim un repartiment en estat de gràcia: Ryan Gosling, sense canviar gaire d'expressió, confirma la vàlua demostrada ja en títols com "Half Nelson"; els secundaris estan tots perfectes en el seu paper (dels televisius Bryan Cranston i Christina Hendricks als veterans Ron Perlman i Albert Brooks). Però "Drive" mai no seria el que és sense el talent demostrat per Nicolas Winding Refn, que sap fer allò que només és a l'abast dels grans creadors: explicar una història, transmetre una emoció, sense necessitat de paraules, confiant plenament en la planificació i el muntatge; fixem-nos, per exemple, en l'escena inicial, en què les mirades i les accions del conductor defineixen clarament la seva personalitat i modus operandi; o el pla en què el rostre del protagonista apareix al costat del de la noia reflectit en un mirall per damunt de les fotografies del fill i del marit. Winding Refn narra com els clàssics amb la intuïció dels postmoderns: el rostre de làtex que mira rere la porta de vidre de la pizzeria és un exemple d'imatge inquietant, no explicativa però generadora de suspens. I l'escena, ja famosa, de l'ascensor, combina en tres minuts, enmig d'una atmosfera que sembla de cinema fantàstic, el petó més romàntic i desesperat amb la violència més cruel; comença emocionant i acaba explicant, només amb la imatge de la porta automàtica tancant-se sobre el rostre d'Irene, qui són, què senten i quin és el destí dels dos protagonistes.
Un drama tens.
Un drama romàntic.
Una planificació cuidada (proveu a traçar una diagonal sobre cada una de les imatges -d'esquerra a dreta, de baix a dalt en la primera i tercera imatges, de dalt a baix en la segona-).
