No em malinterpreteu; no es tracta d'una mala pel·lícula en absolut. La fotografia ombrívola de Jarin Blaschke, col·laborador habitual de Robert Eggers, transmet eficaçment l'atmosfera gòtica que hom espera en una versió del comte Dràcula; i Lily-Rose Depp (filla d'en Johnny i de Vanessa Paradis), ofereix una creació memorable de l'Ellen, l'objecte del desig del vampir.
D'altra banda, la fidelitat al film de Murnau (del qual hem de parlar, inevitablement) és gairebé absoluta, tret, potser, de l'èmfasi en la nova versió del caràcter sexual de l'atracció entre la bella i la bèstia, sobretot quan Ellen li confessa al seu marit (Nicholas Hoult, el "Jurado nª 2") que no la satisfà com el monstre, encara que sigui en somnis.
Bé, també cal dir que la caracterització del comte Orlok, a càrrec d'un irreconeixible Bill Skarsgard, no s'assembla a cap de les versions anteriors, i llueix un gran bigoti, que potser se'ns fa estrany però que és coherent amb la presumpta filiació romanesa del personatge. I adquireix una gran rellevància, potser necessària en un vampir que roman sempre a les fosques, la seva veu d'ultratomba, detall inexistent en el treball de Murnau per raons òbvies. Finalment, les mossegades són més expeditives que les clàssiques marques dels ullals al coll de les víctimes.
També cal agrair-li a Eggers que hagi sabut mantenir l'esperit i la lletra del "Nosferatu" original sense copiar-ne les imatges més emblemàtiques, obtenint igualment moments icònics, com quan Hutter troba el carruatge del comte en una cruïlla d'un bosc paorós, o quan Ellen levita en presència del vampir. Potser caldria afegir que les referències visuals del darrer "Nosferatu" són diverses (com també passa en els anteriors treballs del realitzador) i que inclouen un homenatge a "Fausto", un altre dels films de Murnau (quan la mà del vampir projecta la seva ombra sobra la ciutat amenaçada per la pesta).
No obstant tot això que hem dit, el resultat és un pèl feixuc, potser perquè no hi ha grans sorpreses en una trama que ens sabem quasi de memòria; i, en canvi, el film d'Eggers dura quasi una hora més que l'original de Murnau. Penso que potser concedeix molta importància als secundaris, com la família que acull l'Ellen, tota l'estona queixant-se (no direm que no sigui amb raó) o el professor interpretat per Willem Dafoe i els seus discursos. Tampoc no podem evitar l'ombra allargada (mai millor dit) de la molt imaginativa versió de Francis Ford Coppola.
O potser, senzillament, esperàvem més del que continua sent un dels millors artífexs d'un gènere terrorífic que, com anem dient, manté un nivell notable enguany, en presència i qualitat (signe d'uns temps de crisi i amenaces de tota mena?).
En qualsevol cas, no és fàcil (ni crec que Eggers ho pretengués) superar l'obra mestra expressionista de Friedrich Wilhelm Murnau, del llunyà 1922.
La idea era adaptar el Dràcula de Bram Stoker, però Murnau no va aconseguir els drets i, tirant pel dret, va fer la seva pel·lícula limitant-se a canviar el nom dels personatges. Qüestió que Eggers també respecta i, per això, el vampir no es diu Dràcula sinó Orlok, la Mina esdevé Ellen, Jonathan Harker passa a ser Thomas Hutter, Renfield és Knock i Van Helsing és el professor Von Franz.
Max Schrek va fer una creació inoblidable del conte Orlok, fins a l'extrem d'alimentar la llegenda que es tractava d'un vampir autèntic. I la bellesa de les imatges (del castell, del vampir sobre el vaixell maleït, de la seva ombra projectant-se a les parets de la casa de l'Ellen, o el moment en què es consuma el sacrifici de la noia, quan el monstre oblida el cant del gall i mor amb els primers raigs del sol), és tan immune al pas del temps com ho és el personatge principal.
Murnau honra la seva categoria d'inventor del cinema i ofereix moments avantguardistes, com l'escena del carruatge mostrada en negatiu; també fa un ús exhaustiu del muntatge en paral·lel: Hutton cavalca intentant arribar abans que el vampir, mentre Ellen prepara el seu sacrifici, mentre la multitud persegueix Knock, acusat de portar la pesta.
No convé oblidar la també molt fidel versió de Wener Herzog, sempre amb el mateix títol, del 1979, amb Bruno Ganz fent de Harker, Isabelle Adjani de Mina i un genial Klaus Kinski en el paper del monstre, calcat en aquest cas al Nosferatu d'en Murnau. La fidelitat s'estén a una posada en escena més concisa que la del treball d'Eggers, que invoca els moments icònics del film de Murnau i l'estil del cinema silent, dels gestos dels protagonistes a la caracterització d'Adjani, gairebé pintada de blanc i amb una molt expressionista ombra encerclant els seus ulls immensos.
Inclou unes escenes molt curioses en què la gent del poble festeja la imminència de la mort (els plans generals recorden les pintures de Pieter Brueghel), i afegeix un final irònic en què Van Helsing és detingut (per l'enterrador, únic funcionari amb vida) per l'assassinat del conte mentre Harker esdevé hereu del vampir i fuig a cavall decidit a escampar la maledicció (convertint en inútil el sacrifici de la Mina).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada