L'anècdota de l'autobús "segrestat" pel seu conductor un dia del 1978 per dur-lo a l'apartat barri de Torre Baró serveix a Marcel Barrena per il·lustrar sobre l'arribada a Catalunya d'andalusos i extremenys, entre finals dels cinquanta i els primers anys de la democràcia, fugint dels latifundismes i cercant una oportunitat. En definitiva, els protagonistes d'"El 47", com va verbalitzar J.A. Bayona en lliurar un dels diversos premis Gaudí que la pel·lícula ha merescut, parla dels xarnegos, un mot potser pejoratiu que el film evita. Perquè el director de "Mediterráneo" (un altre títol sobre immigració forçada) no vol obviar però sí passar de puntetes sobre els problemes d'integració en la classista societat catalana d'unes persones de qui en destaca la solidaritat davant les injustícies. Aquests problemes, per sort, avui estan més o menys superats. I substituïts per altres. En qualsevol cas, Manolo Vital, home tan savi com decidit, va tenir l'ajuda d'una monja molt valenta que va penjar els hàbits per casar-s'hi i d'un jove Pasqual Maragall que, més endavant, faria de Barcelona la ciutat moderna que és -encara- avui dia (Clara Segura i Carlos Cuevas interpreten aquests papers al film).
Entre algunes metàfores, com ho és el mateix nucli de l'argument (podríem afegir els problemes de la filla a la coral), i simplificacions (el personatge del guàrdia civil), Barrena prefereix ser didàctic. Vaig veure el film en companyia del meu fill de disset anys i vaig constatar que no en sabia gran cosa de la Barcelona d'aquells anys ni del barraquisme, i que el film premiat als Gaudí resultava un treball senzill i transparent, en definitiva útil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada