La llista del 2023 sabia que caldria refer-la per incloure "Cerrar los ojos". I, posats a fer, afegirem un parell més de títols a retenir, de Paul Schrader i Hirokazu Kore-Eda.
La del 2024 ha estat més difícil del que pensava, amb títols ben diferents i una notable presència del cinema espanyol, a pesar de tenir pendents els grans èxits protagonitzats per l'Eduard Fernández. La impressió que havia estat un any nefast podria venir condicionada pel fet que els films més rellevants es concentren en l'inici i el final d'una temporada en què han punxat films ambiciosos com el darrer "Joker" o "Megalópolis".
2024
1. LA QUIMERA, d'Alice Rohrwacher
Amb Fellini en el record, el realisme màgic ja assajat a "Lázaro feliz" i la inestimable col·laboració de l'actor britànic Josh O'Connor (també l'hem vist a "Rivales", de Guadagnino, i sembla que l'ha fitxat Spielberg per a un nou projecte), Rohrwacher parla de les desigualtats de la societat capitalista, de misèria i de bellesa.
2. LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer
Una nova mirada sobre l'Holocaust que adopta un punt de vista insòlit, ja que tota l'acció transcorre fora dels límits del camp, en el polit habitatge del comandant Höss i la seva família i els jardins i racons bucòlics que acullen el seu plàcid dia a dia, indiferent als sorolls i els crits provinents de l'infern a la terra. La banalitat del mal retratada com mai.
3. THE BEAST, de Bertrand Bonello
Ciència-ficció distòpica però també una història d'amor que transcendeix els límits de l'espai i el temps. Léa Seydoux és l'actriu ideal per a un film que enllaça sense decaure estils i registres diversos, de Resnais a Lynch, de Max Ophüls a Harmony Korine.
4. SALA DE PROFESORES, d'Ilker Çatak
Volem ser moderns i volem ser inclusius, però l'infern és ple de bones intencions; i, si no, que li expliquin a la mestra protagonista d'aquest film, atrapada en un malson kafkià.
5. LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne
Aconseguint, com en els seus millors treballs, conciliar la comèdia i el drama, Payne ens porta una història commovedora de perdedors i de dignitat que transcorre en ple hivern en un campus habitat només per tres desheretats. Paul Giamatti, qui ja havia treballat amb el director a "Entre copas", broda el paper de professor antipàtic, entranyable en el fons.
6. PERFECT DAYS, de Wim Wenders
Wim Wenders ofereix, després de forces alts i baixos, un treball de ficció impecable, recorrent, com en els seus èxits dels vuitanta, a un escenari més o menys exòtic (en aquest cas, Tòquio i els seus vàters públics) i a un protagonista sobrevivent d'un naufragi sentimental. Minimalisme cinematogràfic del bo animat per una impagable banda sonora boomer.
7. SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez
El cinema espanyol ens ha ofert bons títols enguany. Encara en tinc alguns de pendents i he hagut de deixar fora de la llista treballs molt competents, com "La virgen roja" o "La infiltrada"; però calia destacar aquest film que explica la història del grup musical dels noranta "Los Planetas", amb lucidesa i amb sentiment, sense discursos i en termes purament cinematogràfics.
8. EMILIA PÈREZ, de Jacques Audiard
L'imprevisible realitzador francès torna a les nostres llistes gràcies a una proposta molt agosarada que narra, en clau musical i de melodrama d'arrel llatina, la segona oportunitat d'un narco que canvia de sexe. Excel·lents actuacions de totes les protagonistes, amb menció d'honor per a la transsexual espanyola Karla Sofía Gascón. Potser caldria afegir que el film d'Audiard participa de l'esperit transgressor d'altres títols amb molta violència i molta passió que no temen l'excés com a figura d'estil; per exemple, "Sangre en los labios", que no cabia a la llista però aprofito per destacar d'entre la collita d'enguany.
9. VOLVERÉIS, de Jonás Trueba
El fill de Fernando Trueba (el pare apareix com a actor en una de les millors escenes) aplica el seu estil nouvelle vague a una història de parella en crisi narrada amb un distanciament que li permet exposar el drama entre les línies de la comèdia. Em va agradar tant com "El hombre bueno", dirigida per l'oncle David, igualment protagonitzada per l'inefable Vito Sanz (i Jorge, un altre Sanz que li deu molt al director), igualment sobre una parella que se separa, minimalista, lúcida, commovedora. En fi, l'esmentarem ex-aequo i quedarem mig bé amb el realitzador després que l'excel·lent "Saben aquell" hagi caigut -per raons d'espai- de la llista del 2023.
10. LA SUSTANCIA, de Coralie Fargeat
2024 ha estat un any pròdig en títols estimulants de gènere fantàstic i/o terrorífic. Podria haver-n'hi més a la llista, films com "El último late night", "Longlegs", "MaXXXine", o d'altres que encara no hem comentat al bloc ("Dream Scenario", "Vincent debe morir", "No hables con extraños", "Nosferatu" per descomptat). En fi, ens decidim per "La sustancia", que potser tampoc no és un títol rodó, però que és visualment elegant, que conté un discurs pertinent sobre el culte al cos, que recorda clàssics del gènere i que reuneix una entregada Demi Moore (*) amb la jove Margaret Qualley, de qui esperem futurs èxits (no confondre amb el personatge).
(*) Última hora: Demi Moore arrabassa el Globus d'Or a Karla Sofía Gascón.
2023
1. LOS FABELMAN, de Steven Spielberg
El cinema, mirall o finestra cap a una realitat de vegades incòmoda. Spielberg homenatja John Ford quan ja no li calen mestres: el seu geni narratiu es fa palès en cada moment d'aquesta pel·lícula una mica autobiogràfica.
2. CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice
Únic llargmetratge de ficció dirigit en els darrers trenta anys per un dels grans genis del cinema espanyol; testamentari i al·legòric sobre una carrera plena de projectes frustrats, conté moments magnífics, sobretot el final. Erice i Spielberg podem semblar cineastes antagònics però els seus films, que encapçalen aquesta llista, parlen del mateix: de la màgica capacitat de les imatges per il·luminar misteris, vides senceres.
3. THE QUIET GIRL, de Colm Bairéad
Una història senzilla i commovedora sobre una noia que no parla gaire (quan ho fa, és en gaèlic).
4. LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese
Amb la seva proverbial contundència narrativa, Scorsese narra el genocidi dels Osage. La culpa, tema central de la seva filmografia, és la de tot un país; la intervenció de l'FBI va mig arreglar les coses, però temem que la redempció, en aquest cas, no ha estat del tot possible.
5. OPPENHEIMER, de Christopher Nolan
Monumental biopic sobre el creador de la bomba atòmica. Potser el treball més sofisticat narrativament (ja és dir) i profund temàticament del realitzador de moda.
6. MONSTRUO, d'Hirokazu Kore-Eda
Un exercici també força sofisticat i apassionant del japonès més prolífic. Parla de prejudicis i de la dificultat d'accedir a la veritat, de nens que poden ser víctimes o botxins, de reencarnació.
7. EL MAESTRO JARDINERO, de Paul Schrader
Els films de Schrader, com els de Scorsese, també parlen de la culpa, individual o col·lectiva. "El maestro jardinero" tanca una brillant trilogia iniciada amb "El reverendo" i "El contador de cartas"; el jardí que cuida el protagonista és una bona metàfora i atorga una atmosfera zen prou adequada.
8. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki
Quintaessencia del seu estil personalíssim, el darrer film de Kaurismäki és pessimista pel seu retrat d'una societat en descomposició, però hi ha lloc per a l'esperança en un conte d'amor amb aclucades d'ull cinèfiles de Jarmusch a Charles Chaplin.
9. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de J.A. Bayona
Impecable reconstrucció de l'accident dels Andes. El realitzador fonamenta la seva versió en la fisicitat dels actes, però posant de relleu l'esperit de grup.
10. ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet
Bergman sota l'aparença d'un thriller de judicis.
