Adapta el relat "Els morts", d'en James Joyce, ens situa al Dublín de principis del segle passat i presenta una situació ben senzilla, un sopar de Nadal a casa d'unes germanes solteres aficionades a la música, amb una colla de convidats que discuteixen sobre política i sobre teatre, ballen, s'atipen i reciten poemes.
Huston mou la càmera amb sòbria elegància, procurant destacar allò que les paraules no expressen, les mirades, la nostàlgia, una allau de sentiments tan subtil com insòlita que conduirà a un final més aviat inesperat en què l'esposa d'un dels assistents (Anjelica Huston, filla del realitzador) escolta astorada una vella cançó quan ja és a les escales per marxar i més tard, a l'hotel en què s'allotgen, revela al marit el motiu del seu enyor. La neu cau mentre es fa de nit, sobre els camps i sobre les tombes, i les paraules de Joyce acomiaden un títol emotiu i inoblidable.
Huston va morir el mateix any de l'estrena.
4 comentaris:
Gran final para una película y para la carrera de un director que es historia del cine.
Huston fue un director irregular y, sin embargo, responsable de unas cuantas obras maestras, como lo fue su testamento cinematográfico.
Bonica forma de tancar una filmografia. Amb un dels finals més poètics que recordi.
Una abraçada.
Sí, un final trist i bellíssim alhora.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada