Ja un dels seus títols més populars era una proposta deliberadament arriscada. "8 mujeres" (2002) era una estranya barreja de musical i drama d'Agatha Christie, ambientat als anys cinquanta en un escenari únic de colors cridaners que anaven del paper de les parets als vestits de les protagonistes, del verd al vermell passant pel rosa. Podria haver estat un experiment del nostre Almodóvar i, a més, reunia un elenc exclusivament femení (l'únic home, l'assassinat del qual centra el misteri, apareix sempre d'esquena). El to és definitivament irreal i les actituds més o menys paròdiques; els girs i les constants revelacions sostenen la trama però no resulten especialment emocionants; és cert, en qualsevol cas, que el guió juga a enfrontar els prejudicis burgesos de l'època (i de moltes èpoques) amb les transgressions íntimes de tots els personatges.
Si més no, el principal atractiu del film i raó del seu èxit radica, com anem dient, en un repartiment femení que reuneix una colla de grans dames del cinema gal: Catherine Deneuve, Emmanuelle Béart, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Virginie Ledoyen, Danielle Darrieux, Ludivine Sagnier i Firmine Richard.
7 comentaris:
Ostres, Ricard! Doncs mira que jo sento predilecció per aquesta pel·lícula! Potser perquè ja fa una pila d'anys que la veig a classe amb els meus alumnes de francès (i me la sé de memòria). Però, en qualsevol cas, a banda de la seva posada en escena deliberadament teatral i de certs elements hitchcockians (com ara la música incidental o l'ús del color que esmentes), val la pena insistir en un parell d'elements que convé no passar per alt: un és que totes les cançons que interpreten les protagonistes ja existien prèviament (es tracta de hits dels anys 60, 70 i 80); l'altra, més picada d'ull cinèfila, té a veure amb l'escena en la que la Deneuve i Fanny Ardant acaben pel terra... ja que a la vida real totes dues van ser amants de François Truffaut.
Bé, disculpa el meu entusiasme: ja dic que per mi és una peli de culte.
Una abraçada.
Sin duda un elenco de altura.
Juan: Si més no, m'has resolt un dubte: el de si les cançons eren preexistents. De manera, doncs, que és un concepte semblant al d'"On connaît la chanson". Continuo preferint la d'en Resnais, però puc entendre que aquestes "8 mujeres" esdevinguin de culte, ja que el film reuneix tots els requisits.
Trecce: Al final, saludan como en una obra de teatro.
Una abraçada.
En efecto, ahí está a consagrada fórmula Agatha Christie, es decir, escenario único, crimen, sospechosas, investigación y sorpresas. Todo ello, pasado por un sofisticado filtro de comedia de mujeres, colorines, canciones y el glamour que aportan algunas de las más relumbrantes estrellonas del cine galo. Estilización y artificio al servicio de una entretenida nimiedad.
Un saludo.
Poco puedo añadir a tu preciso resumen.
Saludos.
Aunque para mí hay un título que sobresale muy por encima del resto de la filmografía de Ozon, La Casa, ésta poliédrica e irónica obra (teatro filmado), rebosante de homenajes y números musicales, tiene un cierto interés nostálgico a pesar de un libreto lleno de clichés.
Un abrazo.
Podríamos argumentar que es interesante pese a su guión.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada