divendres, 17 de març del 2023

LA CIÈNCIA-FICCIÓ SEGONS TARKOVSKY

La publicitat de l'època presentava "Solaris" (Andrei Tarkovsky, 1972) com "la resposta soviètica a 2001". 

Però això només és publicitat i, de fet, el realitzador rus sempre va insistir que ell mai no havia fet ciència-ficció; tot i que, a "Solaris", adapta Stanislaw Lem. 

Si a Tarkovsky sempre li havia agradat utilitzar l'aigua com a element estètic i metafòric, per força havia d'interessar-li la història d'uns cosmonautes que viatgen a un planeta cobert per un oceà que, com veurem, manté alguna mena de relació simbiòtica amb els humans i atorga corporeïtat als seus somnis i desitjos. 

Però "Solaris" és, sobretot, una gran història d'amor impossible, i, alhora, una reflexió profunda sobre la culpa, les oportunitats perdudes o la fugacitat de la vida. El protagonista, un psicòleg que viatja a l'estació espacial que flota sobre el planeta oceà per veure si soluciona el desgavell, hi troba la seva dona, o, millor dit, una recreació de la seva dona, que portava anys morta i que potser es va enverinar per culpa seva. 

Intensa i molt bella des dels plans de l'inici. Si la volem comparar amb "2001", cal evitar parlar d'uns efectes especials de fireta, però la imatge final és quasi tan inquietant com ho són els últims minuts del film de Kubrick.
"Stalker" (1979) també està rodada amb gran economia de mitjans, tot i que això aporta al film un aire decadent que li escau. La Zona, un espai misteriós i prohibit que potser van visitar uns extraterrestres i que potser obra miracles, és un escenari brut i feréstec -que els responsables de la pel·lícula van trobar en una central hidroelèctrica abandonada-. Tarkovsky dedica novament molts plans a filmar l'aigua que cobreix objectes oblidats, i no es descarta que la porqueria de l'indret tingués a veure amb el càncer que va matar pocs anys després l'actor Anatoli Solonytsyn i el mateix director. 

Si "Solaris" combinava el color i el blanc i negre (en les emissions televisives), "Stalker" utilitza el sèpia per mostrar el miserable apartament en què l'stalker (un senyor que fa de guia als visitants) viu amb la seva dona i una filla que pateix una malformació, o el també miserable bar on retroba els seus clients, un escriptor i un científic; i el color quan són a la Zona o en la impactant escena final, on es revela d'alguna manera el veritable poder d'un lloc que promet riqueses però, alhora, amenaça amb els pitjors desastres.

10 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

"Solaris" puede ser entendida como la respuesta soviética de "2001, una odisea del espacio", aunque con una introspección filosófica sobre los deseos de la mente humana.

En "Stalker" el viaje hacia la inquietante y prohibida "La Zona" se convierte en un subyugante y gélido itinerario existencial.

Dos joyas de culto del cine de ciencia ficción de los 70.

Un abrazo.

Trecce ha dit...

Tarkovsky siempre nos trae algo más que pura ciencia ficción, no me extraña que él no se conformara con esta etiqueta.

ethan ha dit...

Si hay que elegir, me quedo con Stalker, me fascinó en su día, cuando la vi por primera vez, y todavía me persigue su inusual poder audiovisual.
Saludos.

ricard ha dit...

Pedro: Tú lo has dicho. Dos joyas de culto.

Trecce: Supongo que entendía que la ciencia-ficción era la excusa para la especulación filosófica.

ethan: A mí me pasó un poco al revés. No había visto Stalker, y con tan buenas referencias, me llevé una relativa decepción.

Había visto Solaris hacía décadas, y también la recordaba como una película convincente sólo a medias. Ahora la recuperé y me pareció mucho mejor de lo que pensaba.

En consecuencia: Tendré que volver con Stalker dentro de unos años para poder apreciarla en su justa medida.

Cinefilia ha dit...

Tarkovsky va ser indubtablement un mestre i la seva filmografia així ho corrobora. No puc dir el mateix del remake que Steven Soderbergh va fer de "Solaris" (2002), molt lluny de la profunditat del seu model.

Una abraçada.

ricard ha dit...

No he vist el remake, tot i que confesso sentir curiositat.

Una abraçada.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Son películas a reivindicar, aunque creo que para las generaciones mas jóvenes no sea plato de su agrado.
Saludos!

ricard ha dit...

No son plato del agrado de mucha gente, no creo que sea sólo cuestión de edad.

Saludos.

Gerard Knob Rite ha dit...

Sacrificio em sembla magistral. Visca el cine lent.

ricard ha dit...

"Sacrificio" l'he de recuperar.