dilluns, 24 de gener del 2022

LA TRAGEDIA DE MACBETH

Joel Coen adapta Shakespeare a "La tragedia de Macbeth" (2021). L'absència del seu germà Ethan pot fer pensar que Joel només volia un vehicle per al lluïment de la seva esposa Frances McDormand (qui ja havia incorporat en teatre el personatge de Lady Macbeth); però aviat ens adonem que el projecte, tot i les seves peculiars característiques, encaixa perfectament en el seu univers autoral. 

Arrossegats per l'ambició (i les prediccions d'unes bruixes que aquí encarna una única actriu), els Macbeth ordeixen un crim que conduirà a més crims i, finalment, a la seva perdició. Malgrat expressar els seus dubtes amb el verb bell i lúcid sorgit de la ploma del mestre britànic, els personatges resulten tan desassenyats com els malfactors de "Fargo". L'obra original ja inclou la mirada pessimista sobre les passions humanes, una ironia de caràcter tràgic prou evident en el desenllaç o un nihilisme plasmat en un vers justament famós: "La vida és una ombra que passa; un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria, i no significa res". La intenció i les paraules de Shakespeare conviuen perfectament amb l'univers dels Coen. D'altra banda, la seva cinefília afavoreix una posada en escena (en un blanc i negre fantàstic, cortesia de Bruno Delbonnell) hereva de la versió de Welles, de l'expressionisme cinematogràfic, de la sobrietat i estilització de Bergman o de Dreyer, sense que això la faci menys personal, amb una utilització molt original dels sons (les passes dels personatges ressonant sobre les pedres del castell, el so de les cavalcadures trepitjant camins plens de perills, el xoc de les gotes de sang i d'aigua sobre tolls del mateix líquid); l'edat madura dels protagonistes permet presentar-los com a un matrimoni ja madur que ha patit moltes decepcions al llarg de la vida, units en un anhel desesperat. Coen prescindeix de tota vocació realista i accentua el caràcter de representació gràcies a uns decorats minimalistes i atemporals o atorgant el paper protagonista i uns quants secundaris a actors afroamericans (Denzel Washington ja tenia experiència amb Shakespeare a les ordres de Kenneth Branagh).

8 comentaris:

Trecce ha dit...

Atreverse con un clásico tantas veces adaptado es todo un desafío.

ricard ha dit...

Del cual Coen sale muy airoso.

miquel zueras ha dit...

Sembla interessant i la fotografia és molt estil Dreyer. Això dels actors afroamericans no li dona un toc massa Netflix? Curiós, un dels actors -en el paper de Donalbaim- s´en diu Matt Helm, com el personatge interpretat per Dean Martin.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

El cert és que a Denzel Washington li escau molt bé el personatge.

Doncs no sé si Matt Helm és un nom artístic a manera d'homenatge.

Salut!

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Me sorprendió cuando supe de la película. Tengo curiosidad por ver el resultado.
Saludos!

ricard ha dit...

A mí también. Ojo que sólo puede verse en AppleTV+ y en algunos cines (en Barcelona, en una única sala y más bien pequeña).

Saludos.

Cinefilia ha dit...

Creus que té opcions de rebre algun Òscar?

Una abraçada.

ricard ha dit...

Ara sí que m'has matat! Els meus vaticinis al voltant dels Òscars acostumen a fallar estrepitosament. En fi, reflexionarem al respecte:

Tant Denzel Washington com Frances McDormand es mereixen el premi gros, això és indubtable. La fotografia també és oscaritzable. El problema el veig en què es tracta d'un film sense gaire projecció popular, fosc en més d'un sentit. I els Òscars, amb poques excepcions, apunten a títols més comercials i accessibles.

D'altra banda, ella ja va guanyar per "Nomadland" i això també resta.

Crec que "Macbeth" té opcions per ser nominada però... guanyar, no ho crec! (Com que sempre m'equivoco, com ja he dit abans, acabo de fer pujar el film de Coen en les apostes).

Una abraçada.