Gràcies en bona part a la seva recomanació, he seguit la trilogia presentada per Netflix "La calle del terror", basada en l'obra literària de R.L. Stine, cada part referida a un any en ordre cronològic invers (1994, 1978 i 1666). A primera vista, un slasher de manual amb bruixes, malediccions i paios que van tallant el cap a la gent amb una destral, que fins i tot aborda -en el segon lliurament- el subgènere campament d'estiu i adolescents amb les hormones en ebullició, per arribar a un clímax ambientat en l'època dels primers colons en què, per descomptat, el puritanisme i la hipocresia posaran en una situació força complicada les dues amigues protagonistes. Les noies, potser cal aclarir-ho, són lesbianes. Això, al segle XVII era un problema; no tant el 1994, en què si la seva relació és conflictiva és perquè provenen de classes socials diverses.
Perquè el primitiu nucli anomenat gens casualment Union es transforma amb el pas dels anys en dues viles que són la versió americana de Villarriba i Villabajo: Sunnyvale, on tots són rics i guapos, i Shadyside, habitada per friquis sense un duro i on, per a més desgràcia, cada cert temps apareix un psicòpata que es carrega el personal.
Al final, resultarà que tot això té una explicació, però no se'ns escapa que "La calle del terror", que, com assenyala l'amic indéfilo, és més directa, més ben narrada i potser més terrorífica que altres produccions similars (jo afegiria que té una banda sonora excel·lent, sobretot en el capítol dels anys noranta), tracta del mateix que la majoria de produccions d'horror per a adolescents i del mateix que moltes novel·les de Stephen King -l'esperit del qual està sempre molt present-: d'una societat en què els guapos i poderosos intenten imposar el seu reialme però toparan amb la ferma oposició d'alguns inadaptats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada