LOS HERMANOS SISTERS

El western és un gènere típicament nord-americà; no endebades ens narra la seva Història, més o menys versionada d'acord amb la sensibilitat del moment. Si més no, el seu atractiu ha propiciat, curiosament a partir de l'etapa de decadència als anys seixanta, imitacions realitzades a Europa, algunes amb certa gràcia, com és el cas dels italians.

El western spaghetti es rodava habitualment en terres espanyoles, Almeria per ser més exactes. I, freqüentment, en règim de coproducció. Com sembla lògic atesa aquesta proximitat, existirà també un western espanyol cent per cent, batejat com chorizo-western, però que mai no va assolir una personalitat pròpia, limitant-se a copiar el treball dels italians amb poca fortuna.

També trobem un choucroute-western (com el seu nom indica, provinent d'Alemanya). En aquest cas, renuncia a qualsevol temptació d'innovar i s'inspira en els exemples més clàssics obviant-ne la capacitat de transcendir els seus codis i quedant-se només amb el vessant aventurer i una escenografia de cartró-pedra. No podem obviar la influència dels relats de l'alemany Karl May i la seva mirada exòtica. El resultat és un producte estrany que va tenir cert èxit popular al seu moment i que avui dia només pot ser vist com una curiositat.

I, si no anem equivocats, no hi ha més aportacions ressenyables. Els francesos, tot i la seva vocació cinèfila i amor pels clàssics americans, westerns inclosos, mai no han abordat el gènere, almenys que jo recordi i almenys des de les pantalles de cinema, perquè des de les pàgines del còmic sí que l'han homenatjat, revisionant les epopeies militars i les guerres índies al seu dia retratades per John Ford o les aventures a la frontera mexicana presentades amb notes de violència i cinisme pròpies del western spaghetti, tot això a partir de les aventures del Teniente Blueberry i de la mà dels insignes Charlier i Giraud (Moebius), guionista i dibuixant respectivament. La connexió, però d'aquesta obra mestra del novè art amb el cinema francès es limita a la semblança física entre Blueberry (sobretot, en els primers àlbums) i Jean-Paul Belmondo, i a una adaptació protagonitzada per Vincent Cassel ("Blueberry: la experiencia secreta" -Jan Kounen, 2004-) no gaire memorable i centrada en els viatges astrals del personatge després de tastar les drogues que li proporciona un xaman.

En fi, tota aquesta introducció per destacar la sorpresa que comporta l'aparició d'un film com "Los hermanos Sisters", un western de fabricació francesa impecable i indistingible de qualsevol producció de l'altra banda de l'Atlàntic, fidel als codis del gènere però amb una mirada personal i esperit crític, com en els millors títols de l'etapa crepuscular, com si l'hagués dirigit Peckinpah o Altman o Eastwood als anys setanta; però el film és del 2018 i l'ha dirigit Jacques Audiard, demostrant una vegada més la seva capacitat com a narrador.

Pot semblar un gir inesperat en la seva carrera. I, en bona mesura, ho és. Però quan vam parlar, en un post del 2010, de "De latir mi corazón se ha parado" (2005), vam dir que parlava de "la dificultat de fabricar-nos un destí diferent d'aquell que ens marquen l'herència i les circumstàncies". Bé, doncs això és el que els passa als germans del títol (interpretats per John C. Reilly i Joaquin Phoenix -en el repartiment, sí que hi ha aportació nord-americana-), en principi uns pistolers professionals tan eficaços com mancats d'escrúpols, que, al llarg d'una aventura que ens conduirà a l'Oceà Pacífic, San Francisco i les muntanyes de la Febre de l'Or, es revelaran dos éssers marcats per una herència familiar difícil de digerir, solitaris en el sentit més tràgic, dos nens que ho fien tot a la seva habilitat amb el revòlver i que, de la mà del germà més gran i a partir de la trobada amb una altra parella d'outsiders (Riz Ahmed, Jake Gyllenhaall), intentaran escapar d'un destí marcat per la violència i per aquesta herència paterna que no roman únicament en els malsons sinó en la figura demiúrgica del comodor (Rutger Hauer).

Audiard combina molt bé el to tràgic del relat i els escenaris característics del gènere, dels tirotejos al carrer principal a les reflexions a la vora d'una foguera enmig del bosc, amb detalls insòlits no exempts de sentit de l'humor, com l'estupefacció del germà gran en descobrir coses com la pasta de dents o la cadena del vàter en un hotel de luxe a San Francisco, o quan s'empassa una aranya, la qual cosa no devia ser tan rara si el costum era dormir al ras amb la boca badada.