EL NACIMIENTO DE UNA NACIÓN

Si aquest bloc va de clàssics (en teoria) i hem esmentat "El nacimiento de una nación", resulta obligat referir-nos a aquesta obra cabdal del setè art.

Dirigida per David Wark Griffith el 1915, parla, a través de la història de dues famílies, de la Guerra Civil americana i la reconstrucció posterior del país, sota la direcció ferma d'Abraham Lincoln fins que és assassinat.

En aquest títol, d'una complexitat argumental fins llavors inèdita, Griffith inventa tot solet el llenguatge cinematogràfic. La fragmentació de la imatge i l'alternança de plans generals i primers plans que emfatitzen les emocions dels personatges, els moviments de càmera i les angulacions allunyen definitivament el setè art del teatre filmat que era en els seus orígens.

Si el continent és fastuós, el contingut resulta molt més discutible. La postura de Griffith és obertament supremacista i presenta uns Estats del Sud sotmesos després del conflicte a la voluntat de polítics corruptes que buiden de contingut el poder legislatiu fent ocupar els seus seients a negres lliberts (els actors són blancs pintats) ignorants i primitius que ballen i badallen i que es miren amb luxúria les dames blanques que gosen treure el nas.

Els blancs estan indignats (fins i tot ho estan els seus servents negres -les ànimes fidels, d'acord amb els intertítols-) i la gota que fa vessar el vas és l'intent de violació d'una noia blanca i rossa a càrrec d'un llibert intrigant i fastigós. Per salvar l'honor, la jove posa fi a la seva vida saltant d'un penya-segat. Els homes del Sud, decidits a fer justícia, es disfressen amb llençols i, damunt dels seus cavalls tan encaputxats com ells, persegueixen i linxen el dolent de la funció. La presència del clan servirà d'advertència als negres perquè no cometin altres abusos, votar per exemple.

Encara havia de ploure molt perquè comencés la lluita per les llibertats però el racisme de la pel·lícula era tan evident que va propiciar tota mena d'aldarulls, inclòs l'assassinat d'algun afroamericà.

Griffith es va quedar molt parat per la polèmica i per les acusacions de racista que li van caure al damunt. Decidit a netejar la seva imatge i, alhora, convençut de la seva capacitat com a director, va emprendre un projecte encara més ambiciós.

"Intolerancia" (1916) pretén justament fer una denúncia d'aquest pecat a través de quatre relats que evolucionen paral·lelament situant-se en èpoques i escenaris diversos: la matança dels hugonots a França, l'any 1572; la passió i mort de Jesucrist; la caiguda de Babilònia, i, finalment, un relat contemporani al voltant d'una vaga i un treballador acusat injustament d'assassinat. La imatge d'una dona (Lillian Gish) al costat d'un bressol servirà de nexe d'unió. Les històries tenen estils igualment diversos: la part de Babilònia és la més espectacular, amb decorats impressionants i legions d'extres que van disparar el pressupost; el relat contemporani, en canvi, és molt més intimista.

Com dèiem, les diferents històries avancen en paral·lel, saltant l'acció d'un escenari a l'altre. I el mateix succeeix dintre d'un mateix relat. Griffith ja havia utilitzat el muntatge paral·lel amb molt èxit a "El nacimiento de una nación" i ara ho porta al paroxisme, cercant un crescendo narratiu que conduirà a un final en què aquesta tècnica ha d'afavorir el suspens (el motiu del salvament en l'últim instant, sigui dels sudistes en perill o del vaguista acusat injustament).

Però aquesta estructura tan atrevida va generar confusió en els espectadors de l'època i, com passa sovint amb les grans obres mestres del cinema, "Intolerancia" va ser un fracàs econòmic del qual Griffith, que exercia com a productor, mai no es va recuperar.

Els títols que després va dirigir foren menys ambiciosos. Destaquem, en qualsevol cas, "Lirios rotos" (1919), també interpretada per Lillian Gish, que narra la difícil relació entre la filla d'un alcohòlic i un xinès idealista, història d'amor frustrada per la brutalitat de l'entorn (l'acció ens situa als barris baixos de Londres) i el racisme imperant.

De l'espectacularitat d'"Intolerancia" a l'intimisme de "Lirios rotos":