BELLE DE JOUR

Després de la frustració de "Simón del desierto" (1965), convertida en migmetratge per problemes de pressupost -la qual cosa no impedeix que es tracti d'una obra mestra-, Luis Buñuel va gaudir del més gran èxit popular en la seva carrera gràcies a "Belle de jour" (1967), adaptació d'una novel·la eròtica dels anys vint, l'acció de la qual va traslladar al París contemporani.

Un pressupost més folgat (amb el protagonisme d'alguns dels actors més populars del cinema francès de l'època -Catherine Deneuve, Jean Sorel, Michel Piccoli, amb permís de la col·laboració de Francisco Rabal-, els vestits d'Yves Saint Laurent i la fotografia en color de Sacha Vierny) pot semblar aliè a l'esperit independent del cineasta però, en compensació, li va permetre reflectir de la millor manera possible els ambients burgesos en què transcorre la pertorbadora història de Séverine, jove esposa d'un metge molt eixerit, sense més preocupacions que comprar-se sabates cares, aparentment frígida, que descobreix el plaer del sexe fent de prostituta de dues a cinc de la tarda (per això la bategen "bella de dia") en un discret apartament gestionat per Madame Anaïs. El sentiment de culpa per la impossibilitat de fer feliç el seu marit es veurà agreujat per la seva doble vida, tot i que, paral·lelament, se sent alliberada de certa frustració vital mentre es fan evidents uns impulsos masoquistes ja anunciats per uns somnis recurrents en què gaudeix sentint-se castigada i humiliada.

Aquest film escandalós va fascinar els burgesos les conviccions dels quals qüestionava, presentant amb tota naturalitat excessos i parafílies de tota índole, de la pederàstia a la necrofília. El misteri de la sexualitat femenina, la incertesa de tot plegat, el to oníric, convergeixen en una de les escenes més comentades: un client japonès mostra a Belle de Jour el contingut d'una caixa que no veiem però ha espantat les altres prostitutes; només sentim un brunzit que pot suggerir un insecte o un instrument exòtic. Evidentment, Buñuel mai no va revelar -ni falta que feia- el secret de la caixa misteriosa.

Molts anys més tard, Kubrick va tractar un assumpte similar a "Eyes Wide Shut" que, curiosament, també adaptava una novel·la més o menys eròtica del començament del segle XX.