A "Prima della rivoluzione" (1964), Bertolucci es distancia de la influència pasoliniana per fer una obra més personal. Tan personal, de fet, que hi trobem tots els eixos temàtics que recorreran la seva filmografia. Tot és ja aquí, en aquest film en què aboca les seves inquietuds, que conté errors propis d'un cineasta novell però també troballes que certifiquen un talent amb majúscules.
En essència, l'argument és un drama d'iniciació juvenil: un jove topa amb la mort (d'un amic) i amb l'amor (d'una tieta soltera, sensible i misteriosa, que ve de Milà per passar uns dies a la conservadora ciutat de Parma). Fabrizio (possiblement un transsumpte del mateix Bertolucci), vol fer la revolució; i llegeix tots els llibres que li cedeix en Cesare, un mestre madur que enyora la Itàlia oberta als canvis del 1946. Però l'ideari comunista del jove topa amb el seu entorn i -no ens enganyem- les seves inclinacions burgeses. En un principi, no sabem fins a quin punt el guió comparteix la mirada idealista i innocent del protagonista. Però la seva contradicció es fa evident en la lúcida escena de la topada amb en Puck, un terratinent arruïnat que contempla aterrit el paisatge que està a punt de perdre, que perdran tots, juntament amb la seva innocència.
Formalment, la influència de la Nouvelle Vague és clara, i els carrers de Parma tenen la mateixa rellevància i funció dramàtica que els carrers de París als films dels francesos; Bertolucci experimenta amb la imatge i amb la gramàtica, sobretot en la primera part del film, plena de primers plans presos amb la càmera en moviment, homenatges al cinema mut, alguns moments una mica gratuïts. La fotogènia d'Adriana Asti compleix una funció similar a la del rostre omnipresent d'Anna Karina en els treballs d'en Godard. Però, a mesura que l'acció avança, les composicions resulten més mesurades; quan són atrevides formalment, també són més pertinents dramàticament (per exemple, la magnífica seqüència en què la càmera enquadra en primeríssim pla l'orella amb l'arracada de Gina mentre els seus pretendents i la ciutat, al fons, queden totalment desenfocats); i així fins al tram final, apoteòsic, amb una escena a l'òpera en què Verdi posa música a l'adéu definitiu de Fabrizio als seus ideals i al seu amor de joventut, seguida d'un muntatge en paral·lel que mostra el casament de Fabrizio i la seva completa integració burgesa mentre el seu mentor Cesare llegeix "Moby Dick" als alumnes de la modesta escola on exerceix.
En una mateixa pel·lícula, doncs, Bertolucci passa de ser un alumne aplicat de la Nouvelle Vague a un nom que cal afegir a la llista dels grans mestres del cinema italià. Per cert, el film (i és un altre tret característic dels cineastes francesos) conté referències cinèfiles explícites: "Río Rojo" i "El sueño eterno", de Howard Hawks, "Une femme est une femme" i el cinema de Godard en general, Hitchcock i Rossellini, el suïcidi recent de Marilyn Monroe.
Equidistant en la seva filmografia (si "Prima della rivoluzione" és el segon, aquest seria el seu penúltim llargmetratge de ficció), trobem un altre títol ple de referències cinèfiles que parla dels joves i de la revolució pendent. "Soñadores" (2003) presenta un triangle de fills de la burgesia (dos germans francesos -Eva Green i Louis Garrel- i un nord-americà -Michael Pitt-) que parlen de cinema i de política i que juguen, tancats en un apartament de París mentre als carrers té lloc la revolta del maig del 68.
Joves inquiets:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada