CLIMAX

Retrobem a "Climax" molts elements ja presents en títols anteriors de l'inefable Gaspar Noé: el pla-seqüència, el pla zenital, una càmera que dansa sobre els personatges, que també dansen i no paren quiets; els títols amb caràcters enormes de colors vius que interrompen l'acció de tant en tant, com en els films de Godard; la violència com a eix de la narració i, com a contrapunt, l'èxtasi originat en el sexe o les drogues; la violència exercida sobre infants o nonats (recordeu la puntada de peu de "Seul contre tous"?); i, per damunt de tot, la voluntat d'impactar l'espectador i involucrar-lo en una experiència total que a estones és hipnòtica i d'altres convida a fugir de la sala.

Estructurada en quadres (algú ha parlat d'una analogia amb la Divina Comèdia de Dante), presumptament basada en fets reals ocorreguts a mitjans dels noranta, presenta uns joves representants de la multiculturalitat francesa que practiquen dansa urbana i celebren una festa a l'edifici on assagen abans de dur el seu art fins als Estats Units. Ballen -espectacularment- en la primera escena. Després, parlen, quasi exclusivament de sexe i dels seus instints més primaris. Després, la sangria que tots beuen els causa un efecte estrany i, alliberats de qualsevol vestigi d'humanitat, inicien un ràpid descens als inferns mentre el color vermell omple la pantalla. Tot plegat amenitzat amb una completa banda sonora que inclou música electrònica, disco, una mica de tecno, una mica de rock, una mica d'Eric Satie.

Més divertida que "Enter the Void" (i més curta), el seu impacte àudio-visual a tots els nivells és inqüestionable. Argumentalment, és discutible i tirant a gratuïta, tot i que podria il·lustrar la relació entre un art (la dansa) que se centra en el cos i un comportament animal, propiciat per les drogues, regit pels instints i paradoxalment autodestructiu.