LUDWIG

Amb "Ludwig" (1972), també titulada "Luis II de Baviera, el rey loco", Luchino Visconti tancava la seva trilogia alemanya.

No és estrany que s'interessés per aquest personatge històric, amb qui compartia una sensibilitat operística. D'altra banda, també es tractava d'un home aparentment contradictori com el mateix director (d'origen aristocràtic però d'idees comunistes; inventor del neorealisme però retratista obsessiu de la classe alta). Si més no, el film ens presenta el monarca bavarès protector de Richard Wagner i artífex de la construcció de residències tan excessives com el castell de Neuschwanstein com un home d'ideals romàntics, amant del seu poble però incapaç de fer servir el seu poder (tampoc tan absolut en realitat) amb un mínim pragmatisme. La decepció davant la seva pròpia incapacitat per governar, el sentiment de culpa derivat de la seva homosexualitat, el van conduir progressivament a un estat d'alienació; tot i que Visconti procura matisar que Ludwig no era tan boig com al govern l'interessava demostrar sinó més aviat un nen capriciós perdut en els seus somnis wagnerians, un ésser solitari que se sent abandonat per la seva família, platònicament enamorat de la seva cosina Sissí (molt oportunament, el paper va ser interpretat per Romy Schneider).

El drama del personatge està força ben descrit pel director en un dels seus treballs més sobris, i també ben transmès per l'actor protagonista Helmut Berger, a qui Visconti -la seva parella- va regalar el paper més memorable d'una carrera una mica irregular.