PASSION

Després del retorn a la ficció amb "Sauve qui peut (la vie)", Godard s'interroga -una vegada més- sobre el fet cinematogràfic a "Passion" (1982).

Un realitzador polonès vol fer una pel·lícula i té seriosos problemes amb els productors perquè no incorpora l'actriu que volen ni una història. De fet, la pel·lícula dins de la pel·lícula no sembla altra cosa que una successió de tableaux vivants inspirats en quadres de Rembrandt, Goya, Ingres, El Greco o Delacroix. Amb l'ajuda del seu antic col·laborador Raoul Coutard, es pregunta sobre la llum mentre la càmera examina les figures en escena.

Els interrogants s'acumulen: Quin és el sentit del diàleg o del guió? En diversos moments, les veus dels personatges són silenciades mentre escoltem en off un diàleg que no manté una relació directa. O un personatge insta un altre a "dir la seva frase".

Isabelle Huppert fa de proletària i el recentment desaparegut Michel Piccoli d'empresari que tus constantment. Tant l'empleada com l'amant del seu cap (Hannah Schygulla) tenen una relació sentimental amb el director (Jerzy Radziwilowicz), però la problemàtica obrera queda difuminada, com si Godard expressés la seva dificultat per integrar un tema essencial en el seu pensament d'esquerres (Isabelle pregunta per què a les pel·lícules mai no es veu el treball a les fàbriques).

Enmig de tantes incerteses, es perfilen algunes figures d'estil parcialment presents en la seva obra dels seixanta i que tindran més protagonisme en els films que Godard dirigirà a continuació: molts plans a contrallum; plans generals molt llargs en què els personatges parlen, es mouen, entren i surten sense un sentit dramàtic gaire clar; moviment dels actors dins l'enquadrament similar a una dansa (o dansen directament); l'expressió de la gelosia o la insatisfacció amb violència i cops de puny.

PASSION

Entre el març i el maig del 2011 vaig escriure diversos posts sobre la filmografia de Brian De Palma i acabava preguntant-me sobre el futur d'una carrera que havia caigut llavors en un descrèdit relatiu i sense projectes interessants a la vista. En realitat, sense projectes, interessants o no.

Doncs se'm va passar per alt un nou film que De Palma dirigiria el 2012 -un any després del meu monogràfic i cinc després de "Redacted"-: una coproducció franco-alemanya que van titular "Passion" i que, protagonitzada per Rachel McAdams i Noomi Rapace, semblava un retorn als thrillers hitchcockians de la millor època del director.

Certament, tot i tractar-se d'un remake d'un film d'Alain Corneau ("Crime d'amour"), de només dos anys abans, el film té els ingredients característics del seu autor: un assassinat en l'epicentre de la narració, un personatge que té un doble (o no) i la presència de moltes càmeres -de vigilància o càmeres de telèfons portàtils, signe dels temps- que enregistren els fets i es converteixen en proves de càrrec.

El problema de "Passion" és, paradoxalment, la seva manca de passió. Tot i la presumpta morbositat d'algunes situacions (relacions lèsbiques, jocs sexuals amb màscares) la pel·lícula és tan freda com els seus decorats. Les actrius estan sorprenentment mal dirigides, sobretot una Noomi Rapace permanentment catatònica. La trama és previsible i sense interès, l'acció avança pesadament i els angles de càmera forçats no aconsegueixen dissimular una concepció visual rutinària, gairebé lletja. De Palma recorre en l'escena del crim a la pantalla partida i, tot i que fa trampa, és l'únic moment salvable, potser perquè evoca els temps en què les seves pel·lícules eren autèntics esdeveniments cinematogràfics.