divendres, 17 de juny del 2016

DANZAD, DANZAD, MALDITOS


Després de l'experiència francesa al costat de Roger Vadim, Jane Fonda torna als Estats Units per participar en un projecte més adequat per demostrar la seva vàlua com a actriu. I protagonitza "Danzad, danzad, malditos" (1969), dirigida per Sidney Pollack, una pel·lícula excepcionalment dramàtica basada en una novel·la d'Horace McCoy que segueix els seus infortunats personatges mentre participen en una marató de ball que se celebra a Califòrnia els dies de la Gran Depressió.

Sembla que era un esdeveniment comú i molt popular i consistia en què diverses parelles ballaven, saltaven i corrien durant dies i setmanes, gairebé sense descans, perseguint el somni americà en forma de 1.500 dòlars per a l'últim que quedés dret. Que tothom acabés esgotat i algun d'ells mort no desanimava el públic ni els participants, convertits en bèsties de circ.

Un paio sense escrúpols (brillant Gig Young) dirigeix un espectacle vergonyant que porta al límit la resistència física i mental d'una colla de perdedors. El film de Pollack mostra un món sense pietat habitat per homes i dones ferits en el més profund de la seva ànima. El títol original ("They Shoot Horses, Don't They?" -Oi que maten els cavalls?-) il·lustra prou bé el pessimisme de la història.

Algunes escenes, com la cursa al voltant de la pista amb Jane Fonda arrossegant la seva parella de ball, el mariner interpretat per Red Buttons, amb un muntatge sincopat i moments a càmera lenta, són antològiques.

Menys glamur, mateixa bellesa:

5 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Curioso lo de "Danzad, danzad, malditos", una película que llegó a acaparar un montón de nominaciones a los Oscar y sólo consiguió uno por el de mejor actor secundario. Sydney Pollack venía de rodar un film flojito como "La fortaleza" cuando decidió adaptar la novela de Horace McCoy y dar un salto cualitativo al narrar gran parte de la historia de Estados Unidos sin salir de un salón de baile. Una película que lanza una mirada muy amarga y pesimista sobre la condición humana.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Esta película inauguró la mejor etapa del director, pues le siguieron títulos como "Las aventuras de Jeremías Johnson", "Tal como éramos", "Yakuza", "Los tres días del Cóndor"...

Un abrazo.

Ca ha dit...

Doncs si es una mica depriment, un poc efectista, però aconsegueix transmetre l'ambient d'aquella gran crisi dels 30. Un espectacle que a mi em sembla prou aclaridor del tarannà de la nostra societat i que va triomfar, fins i tot aplegà fins a casa nostra. Per cert, et demano disculpes ja que hem estat sense respondre comentaris al blog per "malentendidos tecnológicos". Salutacions.

ricard ha dit...

Gràcies pel comentari i per l'aclariment. Molt interessant, el teu post sobre el film i els concursos de ball dels anys trenta. I qui era el còmic amb ulleres que no era Woody Allen relacionat amb Sidney Pollack? Estic intrigadíssim.

Salutacions.

Ca ha dit...

Ah! Aquestes són les coses del Sr. Tufo ;-)