NUEVE CARTAS A BERTA

Dirigida per Basilio Martín Patino el 1966, "Nueve cartas a Berta" és una pel·lícula insòlita que importava al nostre país elements de la Nouvelle Vague francesa mitjançant la història de Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba), un jove "preocupat perquè no te preocupacions", que ha viatjat a Londres i que torna amb els seus pares a Salamanca, paradigma de la ciutat de províncies en una Espanya ancorada en un passat d'odis i de misèries.

El més curiós és que el protagonista, tot i la seva experiència i l'amistat amb la Berta del títol, filla d'un intel·lectual republicà exiliat, no sembla que vulgui emprendre cap revolució ni maldi per tornar a Anglaterra. La seva rebel·lia es limita a deixar a mitges l'estada en uns exercicis expirituals per visitar uns amics estrangers que viuen a Madrid i tenen costums més lliberals. Però el tempta tant com l'atemoreix la perspectiva d'una vida burgesa, còmoda i mediocre, amb la nòvia de Salamanca de tota la vida i les tardes al casino.

Estilísticament, el film de Patino és força agosarat. Inclou ralentís i imatges congelades, i les escenes en què Lorenzo passeja la seva buidor existencial per la ciutat antiga i humida tenen una clara vocació documental. De fet, tres dels millors films del director són documentals: "Canciones para después de una guerra" (1976), "Caudillo" i "Queridísimos verdugos" (1977). En aquests treballs, Patino s'allibera de certa ingenuitat i manca de determinació, com les que impedien a Lorenzo escapar del seu destí, i arremet sense embuts contra els fantasmes del franquisme i la Guerra Civil.

El cicle apassionant de cinema espanyol que ens ofereix cada dia la 2 de Televisió Espanyola ens ha proposat darrerament més títols sobre el jovent de la postguerra i les ferides per tancar.

Hem pogut veure "Los chicos" (1959), primera pel·lícula de Marco Ferreri, cineasta italià que fou epítom del cinema d'autor europeu dels anys setanta i que va començar la seva carrera al nostre país, on va dirigir dos títols magistrals sobre guions del gran Rafael Azcona: "El pisito" (1959) i "El cochecito" (1960). Menys coneguda -la censura la va prohibir directament- és aquesta crònica de to neorealista sobre uns joves de barri al Madrid de l'època i les seves senzilles aspiracions, que no podran veure complertes com tampoc no seran capaços de distreure's com déu mana una tarda de diumenge. El tedi dels protagonistes no té el caire existencialista present a "Nueve cartas a Berta" però reflecteix la mateixa absència d'horitzons. Un dels nois, El "Chispa", treballa en un quiosc on sempre es reuneix la colla; el seu cap, quan no rondina perquè li fa mal la cama, parla de la guerra; el xicot comenta que l'avorreix sobiranament.

"El amor del capitán Brando", dirigida el 1974 per Jaime de Armiñán, va ser un dels títols més emblemàtics i exitosos de la transició. Reunia descaradament molts elements per ficar-se a la butxaca el públic de l'època: una mestra presumptament progre (Ana Belén) revoluciona un poble petit de la província de Segòvia, característicament tradicional i conservador, perquè té la barra d'estar bona i perquè consenteix que la festegin un alumne adolescent amb molta imaginació i un republicà que acaba de tornar de l'exili (Fernando Fernán Gómez). L'alcalde (Antonio Ferrandis) és un cacic paternalista, el republicà és un catàleg de virtuts i l'Ana Belén ensenya els pits en diversos angles. Com podia no agradar aquesta pel·lícula a un públic àvid de llibertat? I perquè ningú no se sentís avergonyit, la fotografia de Luis Cuadrado i la presència de l'autocar de línia que no ha de faltar en un film espanyol d'ambient rural certificaven que es tractava d'una pel·lícula seriosa i de qualitat. Vista avui, la seva simplicitat es fa massa evident. De tota manera, em va resultar fascinant la seva revisió. Quan la vaig veure per primera vegada, al cinema, jo devia tenir l'edat del nen protagonista i, és clar, també em vaig enamorar de la mestra.