dimarts, 19 de maig del 2015
MAMMA ROMA
El segon film de Pasolini, "Mamma Roma" (1962), incideix en la temàtica de l'anterior: la immigració del camp a la ciutat i la delinqüència als suburbis de Roma, el proxenetisme i la prostitució, la misèria econòmica i moral i el càstig com a únic argument d'un estat policíac. Continuen els travellings com a figura d'estil i trobem els plans característics del seu autor: els primers plans de personatges esdentegats, la simetria en els plans generals. I si a "Accattone" era Bach, ara és Vivaldi qui tradueix musicalment la fatalitat, el destí que marca els protagonistes des del seu naixement.
Pasolini es permet incloure el primer pla d'una medalla de la Verge que penja sobre els pits insinuants d'una noia, i alguna altra blasfèmia com el famós pla d'Ettore lligat a la presó representat com el Crist Mort d'Andrea Mantegna. Però el seu comentari sobre el catolicisme va més enllà si rasquem en l'argument: el sentiment de culpa de la protagonista, qui afirma que la culpa fa un camí pel qual després han de caminar els innocents, la seva fe en els capellans, la mort tràgica com a única possibilitat de redempció, remeten a la religió imperant a Itàlia. Els personatges no creuen en els qui lluiten per acabar amb les desigualtats ("els comunistes són uns morts de gana") i busquen superar la seva condició fent diners al preu que sigui (robant, extorquint, prostituint-se). L'escenari, en què conviuen els pisos nous i barats del suburbi amb les ruïnes de l'antiga Roma, evoca un passat que és un llast pel present.
En fi, que la visió de Pasolini de la Itàlia del moment no pot ser més irònica i pessimista. Però això no impedeix que "Mamma Roma" sigui, abans que res, una gran història d'amor: l'amor d'una mare (la prostituta Mamma Roma) cap al seu fill (Ettore) i del fill cap a la seva mare. El sentiment edípic -que centrarà una obra posterior del director que adapta la tragèdia de Sòfocles- està present en tot moment en aquesta història sobre una dona que no dubta a treballar de dia (al mercat) i de nit (al carrer) perquè al seu fill no li falti de res, mentre ell la traeix venent un disc que duu una cançó amb la qual havien ballat junts (un tango cantat per... Joselito!) per poder comprar-li un penjoll a la Bruna. Però no poden viure l'un sense l'altre, com resulta evident en les terribles escenes finals, que es troben entre el millor que mai va filmar Pasolini i entre el millor del cinema italià de tots els temps.
"Mamma Roma" és una fita tardana del neorealisme que homenatja el moviment, pel protagonisme d'Anna Magnani (qui, si no, hauria pogut fer aquest paper?), pel travelling d'ella corrent en la seqüència final (que remet, com el mateix títol, a "Roma, Città Aperta", de Rossellini), fins i tot per la presència en un petit paper de Lamberto Maggiorani, el protagonista de "Ladrón de bicicletas" (aqui és ell, la víctima d'un robatori: és el malalt a qui Ettore roba una ràdio a l'hospital).
L'escena a la presó en què un dels interns recita fragments de la Divina Comèdia de Dante i un altre anomena el Cercle de la Merda ens recorden la darrera pel·lícula que va dirigir el director. Tranquils, que ja hi arribarem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Te has adelantado porque "Mamma Roma" era la siguiente película -te lo anuncié cuando "Accatone"- que metería en mi blog dentro de la sección "Mis películas favoritas". la dejaré para más adelante.
Pero aportaré algo: El film se estrenó a pesar de las amenazas y el boicot de grupos neofascistas que llegaron a agredir físicamente a Pasolini. Destaca el soberbio trabajo de la Magnani que tuvo, por cierto, una tormentosa relación con el director, enfadado por el excesivo cariz pequeño-burgués con el que la actriz italiana quería dotar a su personaje. Atención, por supuesto, a la canción “Violín gitano” de Cherubini y Bixio, cantada por la incomparable voz del niño prodigio Joselito. Todo ello hace que nos encontremos ante una obra deslumbrante y revolucionaria.
Un abrazo.
En primer lugar, lamento haberte chafado el post; pero era la que seguía en la filmografía de Pasolini que pienso revisar enterita. Aunque tu me chafas casi todos los estrenos, por ejemplo "Mad Max: Furia en la carretera", jaja. Pero yo publicaré igualmente mi comentario, o sea que tú tampoco te cortes.
Y gracias por tus aportaciones. Lo de la canción de Joselito es alucinante; además, la canción es buena. Y es cierto que la actuación de la Magnani resulta chocante en el universo pasoliniano. Pero yo creo que queda bien así; el hecho de que el personaje no comparta las inquietudes de la clase obrera lo dota de mayor veracidad. Y además, como digo en el post, ¿qué otra actriz hubiera representado mejor a esa mamma abnegada e histriónica?
Un abrazo.
También es cierto. Pero tengo una excusa: mis críticas salen publicadas en el semanario de esta inmensa comarca en la que vivo, de modo que casi todas las películas las veo en preestreno para que el periódico las publique el fin de semana. Por supuesto, las subo al blog una vez que están editadas en papel.
Por ejemplo, ya he visto "Poltergeist", pero hasta que no el periódico no la publique mañana no puedo publicarla en el blog. Lo haré dentro de un par de días.
De todas formas, me gusta que nuestros gustos y afinidades discurran paralelos.
Un abrazo.
Claro que sí.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada