Ara que es compleixen quaranta anys de la mort de Pier Paolo Pasolini en circumstàncies una mica tèrboles, pot ser una bona ocasió per repassar una de les filmografies més interessants del cinema italià.
Abans que cineasta, Pasolini va ser escriptor; en novel·les com "I Ragazzi" o "Una vida violenta", retratava el dia a dia dels joves sense ofici ni benefici que pul·lulaven pels ravals de Roma. I aquest serà el tema de la seva primera pel·lícula, "Accattone" (1961): el seu protagonista, Vitto, més conegut per Accattó (interpretat per Franco Citti, germà del co-guionista Sergio Citti), és un macarró que vegeta per suburbis infectes en companyia d'una colla d'amics tan cràpules com ell; es distreuen fent apostes absurdes i, tot i que sovint han de recórrer a la caritat per menjar un plat d'espaguetis, no es plantegen l'opció de treballar, que consideren que és pecat. Vindria a ser una versió urbana i lumpen de "Los inútiles" (Pasolini va demanar consell i va mostrar el seu film a Fellini, qui es va mostrar força crític).
Digui el que digui Fellini, "Accattone" és una pel·lícula que colpeja les consciències i que té una força dramàtica inusual. Pasolini, mitjançant innombrables travellings, segueix els seus personatges a través d'un paisatge de barraques que esdevindrà habitual en el seu cinema. No se'ns oculta que Accattó podria treballar si volgués, com fa el seu germà, però les seves accions vénen determinades per una herència ancestral de masclisme i de violència, per una societat injusta i desigual i, també, per una fatalitat de signe tràgic que la música de Bach subratlla i que serà característica en els arguments del director.
El film beu de la tradició neorealista però ja es fa pal·lesa la forta personalitat del seu autor. Inclou una escena onírica en què el protagonista assisteix al seu enterrament i, en les escenes finals, els inserts en primeríssim pla dels ulls del policia que observa Accattó esperant que delinqueixi suggereixen l'actitud d'una societat que, lluny d'intentar ajudar els més desfavorits, opta per una solució més fàcil: tancar-los a la presó, desfer-se'n com sigui.
El món d'Accattone:
Franco Citti a taula, amb Pasolini i amb Coppola ("El padrino"):
5 comentaris:
A mí no me va mucho (más bien poco) el cine de Pasolini. Esta la vi en su día en aquel programa de Garci. No me disgustó... Pero con otras de él no he podido...No digo que sea malo ni nada de eso, es solo que no me termina de enganchar.
Lo curioso es que uno de los artistas que más me gusta es fan de él, así que ???
Un saludo.
Su estilo esencial, primitivo, es sin duda peculiar y puede no gustar a todo el mundo. Pero, en mi modesta opinión, es un cineasta fundamental al que hay que reivindicar.
Saludos.
Curiosamente hace tan sólo un mes he revisionado la que supuso la ópera prima de Pasolini que contó con Bernardo Bertolucci como ayudante de dirección. Me acordaba perfectamente de ella, pero quería disfrutar de nuevo de la soberbia actuación de Franco Citti moviéndose por esos ambientes de miseria extrema de los suburbios marginales romanos de la posguerra, a los que pone énfasis tonal la música de Bach.
Una trágica y cruda crónica sobre la vida sin horizontes de los olvidados de Dios. Un personaje inolvidable.
Un abrazo.
Yo vi hoy y me gusto mucho la película, si bien se puede asimilar con los inútiles de Fellini , en esta película se trata de gente de grandes urbes , que tiene que moverse por algo de lo contrario cae en el infierno del personaje.
El cambio que le da casi al final , cuando entra en los sueños del personaje es notable.
Pedro: Yo no lo hubiera expresado mejor: la vida sin horizontes de los olvidados... Por cierto, ¿recuerdas el film de Buñuel?
Leox: La aversión al trabajo de los protagonistas recuerda "Los inútiles", aunque el estilo es distinto y, obviamente, la extracción social de los personajes, el entorno y, si me apuras, la intención.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada