METGES I POLICIES

La quarta temporada de "Juego de tronos" ens ha proporcionat alguns dels millors moments d'aquest 2014 que ja s'acaba. També hem vist el final de "Boardwalk Empire", una sèrie que sempre ha ofert un disseny de producció espectacular i ha redimit alguns alts i baixos amb un darrer episodi perfecte. També he completat "Breaking Bad", una història originalíssima i brillant que ha posat el llistó de la ficció televisiva a un nivell difícilment superable.

En aquest context d'alló que ja s'anomena edat d'or de la televisió (potser caldria afegir de la televisió per cable nord-americana), una sèrie d'hospitals que ens explica les complicacions en les intervencions quirúrgiques i en els afers amorosos entre metges i infermeres no sembla quelcom gaire original. Aquest subgènere té una llarga tradició, iniciada els anys seixanta amb "General Hospital" o "Centro médico" i continuada més recentment amb infinitat de títols ("Urgencias", "Anatomía de Grey", "House", l'espanyola "Hospital Central"), i que no s'ha vist afectada per les seves paròdies al cinema, des de "Tootsie" (Sidney Pollack, 1982) fins a innombrables pel·lícules porno.

No obstant això, vaig superar els meus prejudicis i la meva hipocondria i vaig veure la primera temporada de "The Knick", dirigida per Steven Soderbergh.

És, com dèiem, una sèrie d'hospitals, centrada en les peripècies dels cirurgians residents i les infermeres del Knickerbocker Hospital de Nova York. Però té les seves peculiaritats:

L'acció transcorre l'any 1900. Això permet, en primer lloc, una ambientació d'època espectacular. D'altra banda, permet als guionistes mostrar uns metges que, en plena era dels invents, se senten encoratjats pels avenços de la medicina i de les tècniques quirúrgiques, i que, amb esforç i intel·ligència, s'enfronten a problemes i malalties que avui dia no tenen cap complicació però que en aquell temps eren fatals. Assistim a un moment històric fascinant, a l'instant en què l'home se sent capaç de lluitar amb la mort i vèncer-la. El protagonista, el doctor Thackery (esplèndid Clive Owen), és el prototip d'aquest home modern, un cirurgià brillant i inquiet que gosaria desafiar els designis divins si cregués en Déu. És un metge íntegre però també és humà i les eines que afavoreixen els seus èxits -l'orgull i la cocaïna- s'acabaran convertint en el seu taló d'Aquil·les.

Nova York l'any 1900 és un lloc força curiós. Una gran distància separa les classes benestants, que viuen al nord de Manhattan, dels treballadors i dels centenars de milers d'immigrants que viuen al sud de l'illa i que creen més d'una preocupació al departament de salut pública de la ciutat. La corrupció és bastant generalitzada; el servei d'ambulàncies és en mans privades i el trasllat de malalts o de cadàvers es paga a tant la peça i genera més d'una discussió a garrotades; els farmacèutics fan negoci amb els avenços mèdics però també s'aprofiten de la ignorància dels seus clients potencials. La gent és racista i la presència d'un metge negre al Knick és un fet insòlit i no gaire ben vist, tant fa que es tracti d'un cirurgià genial.

"The Knick" és, doncs, una sèrie molt interessant que explica les contradiccions d'una societat a través de les contradiccions dels seus personatges. I Soderbergh, ajudat per una fotografia excel·lent que oscil·la entre els tons freds i càlids en funció de l'emoció que vol transmetre i per una música electrònica sàviament dosificada, aconsegueix el miracle que aquesta mirada al passat resulti absolutament moderna.

Si una sèrie d'hospitals no sembla cap novetat, què podem dir d'una sèrie protagonitzada per dos policies de caràcters complementaris, si no antagònics? El gènere, també anomenat "buddy cop" (variant de la "buddy movie" amb policies), es remunta al film d'Akira Kurosawa "El perro rabioso" (1949), va propiciar un títol amb Òscar -"En el calor de la noche" (Norman Jewison, 1967)-, i va passar després a la televisió ("Las calles de San Francisco", "Starsky y Hutch") per tornar al cinema amb "Arma letal" (Richard Donner, 1987). Afegirem que "True Detective", sota la direcció de Cary Fukunaga, recull influències diverses, d'entre les quals "Se7en" (David Fincher, 1995) seria la més evident (i també era una "buddy cop movie").

Però la sèrie també resulta peculiar per raons diverses. L'acció, centrada en uns misteriosos assassinats, transcorre al llarg de vint anys i, en els primers episodis, se'ns mostra en flash-back a partir de l'enquesta policial a què dos policies sotmeten dos ex-policies, Cohle i Hart (l'omnipresent Matthew McConaughey i Woody Harrelson). Com és habitual en el gènere, la vida privada dels protagonistes és un desastre: Hart perd la seva família a causa de les seves infidelitats i d'una excessiva afecció a l'alcohol; però el cas de Cohle és superlatiu: va perdre una filla en un accident absurd i des d'aleshores pateix d'insomni; té alucinacions, certa tendència a filosofar sobre la futilitat de la vida i un coneixement quasi paranormal dels abismes de l'ànima que li resulta molt útil en els interrogatoris; després d'una etapa més o menys ascètica es torna politoxicòman.

L'escenari són els aiguamolls de Louisiana, un territori inhòspit poblat per white trash i predicadors alcohòlics, procliu als crims rituals i la pederàstia. En els vuit episodis de la temporada, hi ha més moments de reflexió que d'acció pura però Fukunaga es llueix en una escena de tiroteig urbà filmada en un llarg pla-seqüència i en el darrer episodi, que constitueix un dels cims del terror cinematogràfic de tots els temps.

Desconec si hi haurà més temporades d'aquestes sèries magnífiques. La història que explica "True Detective" conclou al darrer capítol. I la temporada de "The Knick" finalitza quan decideixen traslladar l'hospital al barri dels rics per salvar-lo de la ruïna, la qual cosa entraria en conflicte amb la base argumental de la sèrie; mentrestant, el doctor Thackery se sotmet a un tractament de desintoxicació de la cocaïna amb l'ajuda d'un derivat de l'opi de provada eficàcia i que anomenen heroïna, com revela el primeríssim pla sobre l'ampolla del medicament que tanca l'episodi. O sigui, res no serà ja el mateix encara que hi hagi continuació. Potser tampoc no cal: el perill més gran de les ficcions televisives és una durada excessiva que vingui més determinada per l'audiència que per les necessitats de l'argument (vegi's "Mad Men").